El cos que pateix

Corpus Christi 2014

Un bon professor, Josep Maria Rovira Belloso, deia que l’Eucaristia és el més important del món. Crec que és així mateix: l’Eucaristia ben participada i viscuda, és el Cel aquí a la terra. L’eucaristia és presència de Jesús Ressuscitat, la força que ens uneix. Ja sabem que molts no hi donen importància, que la desconeixen. Però nosaltres  que la coneixem i en participem li hem de donar la importància que es mereix. Ahir escoltava per ràdio Estel una mare de família que deia que tots nosaltres hem de ser, d’alguna manera, eucaristia. Quan veiem com es comporten persones generoses, abnegades, fills que fan pinya al voltant de pares grans i malalts, joves que passen hores i hores del seu temps lliure dedicats a preparar colònies, persones que celebren els seus cinquanta anys de matrimoni i es continuen estimant, diem: “gràcies Déu meu”! La persona eucarística, per dir-ho així, és la que provoca en els altres un sentiment d’agraïment profund.

La solemnitat d’avui té una dimensió social: quan un membre del cos pateix, tot el cos pateix. Divendres passat commemoràvem el dia mundial del Refugiat. Ens deien que el món supera els 50 milions de casos, pitjor que a la II Guerra Mundial. L’Europa rica ja ha oblidat l’època en què ella mateixa va ser refugiada. Els refugiats són persones que emigren dels seus països perquè són perseguides a causa de les seves opinions i de la seva ideologia. Em va impressionar la imatge de la Fàtima, una nena de set anys que viu en un camp per a desplaçat afganesos a Kabul. Escabellada i amb una tristesa immensa al rostre, s’abraça al seu osset de pelutx, esllanguit com ella mateixa... 

Són dades recents: les Càritas parroquials, arxiprestals i diocesanes han atès l’any 2013, 276.595 persones, un nombre que equivaldria als aforaments de dos camps de futbol del Barça i dos de l’Espanyol. I una altra dada molt preocupant és que  una de cada tres persones ateses a Càritas són menors d’edat. La majoria dels pobres són nens, la majoria dels nens són pobres.  I penso en els nens que aquest estiu no podran anar de colònies i no tindran més estímul que quedar-se a jugar pels carrers. És una greu responsabilitat celebrar el Corpus i oblidar-nos del germà.

Escrivia mossèn Cinto Verdaguer:

Com Vos en l’Eucaristia/vull ser pobret i petit:/com més xic i pobre sia/més gran trobareu mon pit// De mon cor la humil casella/ serà un palau sumptuós/ si, petita, pobra i vella/ es tota plena de Vos.