Una pregunta que travessa la història

Sant Pere i Sant Pau 2014

I vosaltres qui dieu que sóc? Aquesta pregunta de Jesús als seus deixebles travessa la història i arriba fins al dia d’avui: a cada un de nosaltres i a tots com a comunitat. En quin Déu creiem? De quin Déu parlem? Quin Déu anunciem?  Pot ser que ens costi parlar de Déu, quan sobre tot hauríem de parlar de les coses de Déu. Santa Teresa de Jesús deia: “hermanos, una de dos, o no hablar o hablar de Dios”. Parlar de Déu no vol dir fer alta teologia, vol dir que totes les situacions de la nostra vida haurien de quedar il·luminades a la llum de la fe, de l’esperança, de la caritat. I en canvi, sovint, quantes converses buides, quant parlar per parlar, quin oblit de Déu!

Els apòstols Pere i Pau són dues columnes de l’Església: Pere, capdavanter de la fe, Pau el qui la va posar a plena llum. Però humanament parlant eren febles: aquell Pere, impetuós i generós, el qui l’havia afirmat solemnement, a l’hora decisiva, després va negar Jesús tres vegades. Va renegar d’Ell i va plorar amargament. Pau, l’apòstol dels gentils, abans havia estat perseguidor dels cristians i encara després de la conversió es planyia que feia el mal que no volia i no feia el bé que hauria desitjat. Tots dos tenien llums i ombres, com les tenim tots nosaltres. Això ens els fa més propers. Tots dos també es van enfrontar però a la fi es van reconciliar.

Pere i Pau van també estar empresonats. Ho hem escoltat en la primera lectura. Tots dos van viure aquesta situació límit de la privació de la llibertat exterior. Nosaltres, certament, no podem treure presoners de la presó, però sí que hi ha tot una pastoral penitenciària per estar-hi a prop, per ajudar els que viuen reclosos i les seves famílies. Recordem les paraules del Mestre: “era a la presó i en vau visitar”. Us demano doncs avui que pregueu pel Claudi, un pare de família, malalt de càncer, que està empresonat al Marroc. Que pugui ser traslladat en un centre on pugui ser ben atès mèdicament. I també pel Jonathan, un noi discapacitat que fou empresonat perquè d’altres li van carregar droga i ara malviu en una presó del Perú. I en ells recordem tants i tants reus que viuen en condicions infrahumanes en molts països.

Jesús no fonamenta l’Església en una persona de carn i ossos si no en Ell mateix. No la fonamenta en una pedra llançadora, en un còdol de riera, si no en Ell mateix la pedra angular, aquella que rebutjaven els constructors. I en la mesura que Pere i tots els altres estiguem ben units a Ell, per la confessió de la fe, l’Església es podrà edificar sòlidament.

Avui és el dia del Papa. Preguem, doncs, per Francesc i les seves intencions. Ell sempre demana que preguem per ell. Quan el dia de la seva proclamació,  es va inclinar humilment per rebre la benedicció dels fidels, les càmeres no van mostrar que a la plaça de Sant Pere, tots els bisbes i els sacerdots presents van beneir-lo i tots els pares de família van estendre la mà –com fan a Itàlia amb els fills- per beneir-lo també. Aquest Papa que ha creat “marca” és un do de Déu per a l’Església contemporània que s’ha d’anar reformant amb la participació de tots.

“I vosaltres qui dieu que sóc jo?” Diuen els pedagogs que estem educant sempre. Amb les paraules, amb els silencis, amb els gestos, amb la manera de comportar-nos, d’involucrar-nos... La gent espera de les comunitats cristianes una paraula sobre Déu.  Si veuen que ens estimem, que vivim joiosos, que ens donem abnegadament als altres, que sembrem esperances, podran intuir que ens ho creiem.