La nostra bandera

L’exaltació de la Santa Creu 14/09/14

Celebrem l’exaltació de la Santa Creu en diumenge. En un himne litúrgic diem “hissem la creu, bandera de salut”. Aquesta setmana hem vist hissar moltes senyeres, en una de les Diades més participades, joioses i cíviques de la història. Preguem el Senyor que s’acreixi el diàleg a favor de la pau i la concòrdia... Però els cristians tenim una bandera que emergeix per damunt de totes: la creu de Jesús. Aquell instrument de tortura i de suplici  paradoxalment ha esdevingut per a tothom senyera de salut corporal i espiritual.

En temps de cristiandat, la creu era molt present a la vida quotidiana: les persones se senyaven sovint, feien el senyal de la creu en llescar el pa, en sortir de casa, en passar davant de l’església, beneïen la taula, clavaven creus de palma a les portes de les cases i les masies, etc. Els clergues també  sovint impartien benediccions als nuvis, a les mares que havien tingut un fill, passat el puerperi o quaranta dies després del part. Hom beneïa les campanes i els objectes dedicats al culte, les candeles o el pa per Sant Antoni. En temps recents es beneeixen els vehicles i alguns futbolistes se senyen en sortir a l’estadi... La creu és omnipresent en la nostra cultura i en la nostra vida cristiana. Recordo que a Bucarest poc després de derrocar el dictador en el museu nacional hi havia una exposició dedicada a la creu en la vida quotidiana. La creu tan oblidada i menyspreada durant els anys de la dictadura comunista continuava present en les finestres i en les tasses de l’esmorzar i en els brodats de les estovalles...Nosaltres estem voltats de creus i no les veiem. Els qui n’estan privats la descobreixen arreu.

La creu presideix l’altar major d’aquesta església de Canyet, però és una creu bellament il·luminada, com per indicar-nos que la creu no és el final del camí.

És un diàleg bellíssim el del mestre Jesús amb el mestre Nicodem. Tots dos coneixien bé i admiraven Moisès. Però Jesús li fa veure a Nicodem que ara ja no es tracta d’enlairar una serp, si no que és el mateix Fill de l’home  -Jesús- el qui ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen en Ell tinguin vida eterna. Els missioners, abans hissaven la creu, recordem per exemple Sant Francesc Xavier: era una proposta d’amor: “Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna”.  

El Papa Francesc no té preferències a l’hora d’usar el bàcul. N’usa un que és una simple creu, daurada, sense la imatge del crucificat, només amb un anyell, com a imatge de la resurrecció. I altres vegades usa el bàcul que va introduir Pau VIè i que mostra un crist molt estilitzat clavat en creu, els genolls flectats, com el que va fer l’escultor Fajula seguint el model proposat per Gaudí a l’altar major de la Sagrada Família...

Els cristians tenim la creu com a signe de salvació per causa d’Aquell que hi va morir. Jesús havia dit “qui vulgui venir amb mi que prengui la seva creu i em segueixi...”

Quantes persones avui, al voltant nostre viuen clavades a la creu, de la malaltia, de les dependències, de la presó...! Persones que viuen privades de llibertat exterior... Persones que són a les voreres del camí de la vida, ferides... I nosaltres sovint no podem fer més que acompanyar-les, estar-hi a prop. “Veig l’església, deia Francesc, com un hospital de campanya”. Som una església samaritana. Hem d’esdevenir signes vivents que el que salva la humanitat és acceptar i acollir el gran amor amb què Déu ens estima i es dóna a nosaltres.  És aquest mateix Jesús que ara, novament, se’ns donarà en l’eucaristia