Pedagogia de la correcció fraterna

Diumenge XXIII de durant l’any (7/09/14)

A la primera lectura el profeta Ezequiel ens ha recordat la responsabilitat greu que tots tenim d’advertir les persones que van per un camí errat. Ara, com fer-ho? Sempre és més còmode mirar cap a un altra cantó: ens costa dir-li a un altre que ens sembla que obra erròniament, pensem “allà ell”, “no servirà de res advertir-lo”,  “qui sóc jo per dir-li res”, etc.

El camí per a una bona correcció fraterna ens l’indica el mateix Jesús a l’evangeli. Jesús era mestre, pedagog i la seva pedagogia estava impregnada d’amor. Avui proposa, davant la persona que ha comès una falta, seguir tres passos concrets per ajudar a la seva correcció:

Primer pas: parlar-ne personalment a soles amb ella. El diàleg personal és insubstituïble. Hi ha moltes coses que es poden dir per escrit, per correu electrònic o per whatsapp, però les coses realment importants, s’han de dir a la cara, mirant els ulls de l’altre, estan atent a la seva reacció, escoltant-lo, dialogant. Diuen els experts que la paraula humana té 100.000 anys però que una mirada pot tenir milions d’anys...  Recordo una obra de teatre en què uns esposos es retrobaven després de molts anys: “No m’has escrit”, li retreia ell, i ella li responia: “per què? Per a mi les coses importants es diuen a la cara, i les que no en són, per què dir-les?.” I ell li responia desconcertat: “potser tens raó”. El diàleg personal és insubstituïble.

Segon pas: si no en fa cas, parlar novament davant d’un o més testimonis. Aquells testimonis de què parla Jesús són membres de la comunitat persones estimades que coneixen els interlocutors i que poden ajudar a una bona entesa perquè el qui ha caigut es pugui redreçar. Quantes vegades, davant de casos difícils, els mossens necessitem l’ajut de bon professionals. Casos de parelles trencades, de greus dificultats amb els fills, enfrontaments entre el cap de l’empresa i el treballador, o entre dos companys de feina...

Tercer pas: Si no en fa cas, parlen a la comunitat reunida. La comunitat té també l’assistència de l’Esperit Sant, per tant el parer de la comunitat s’ha de tenir sempre molt en compte...

I si tampoc no fa cas de la comunitat, “tracta’l com un pagà o un publicà.” I, preguntem-nos: com va tractar Jesús els pagans o els publicans? Bé. Recordem el cas del centurió, recordem el diàleg amb la dona estrangera que escoltàvem fa uns diumenge; recordem el publicà que pregava des del fons de la sinagoga i que era humil... Jesús en parla de tots ells, pagans i publicans, amb respecte, personalment i arriba a dir que els publicans i les dones de la vida es precediran en el Regne.

De vegades ens sembla que el món no actua pas així. Els mitjans de comunicació i l’opinió pública judiquen i condemnen de seguida, sense por a equivocar-se, de vegades a partir d’uns fets o d’uns indicis més o menys evidents... Recordo que quan un li explicava al Dr. Jubany la història d’un conflicte amb el veredicte i fins i tot la possible pena, ell solia respondre: “Ho saps tot?” I davant la teva perplexitat afegia: “Qui no ho sap tot no sap res!”

Hi ha països en que es respecta la presumpció d’innocència, aquí de vegades sembla que tothom sigui suspecte i que la innocència l’hàgim de provar davant dels tribunals. En una societat que ha fet de la denúncia una categoria quotidiana, és important recuperar l’anunci. Enlloc de denunciar, anunciar.

Avui dia 7 de setembre el Papa Francesc ha fet una convocatòria singular. Ens convida a tots, creients o no, homes i dones de bona voluntat, a fer una jornada de dejuni i d’oració per la pau a Síria, a l’Orient Mitjà i a tot el món.  Ja sabeu  que Francesc és un home autèntic que no ha deixat de lluitar per la pau, amb tots els mitjans que té al seu abast, amb les seves paraules, amb els seus gestos, amb els seus viatges convocant a líders polítics, conversant amb ells una i altra vegada... però Francesc creu que per sobre de tot, el millor mitjà per assolir la pau és el dejuni i la pregària i per això avui ens convida a dejunar i a pregar. Per què? Fixem-nos-hi: dejuni i pregària, és a dir cos i esperit, perquè els éssers humans formem una unitat. Hi ha molts tipus de dejuni i es pot dejunar també per molts motius. Hi ha dejunis per raó de salut, per raons ascètiques, per aconseguir una causa justa... També hi ha llargs dejunis que són protestes. Dejunar vol dir privar-nos d’una cosa bona, perquè n’esperem una de millor. I què millor podem esperar que el do de la pau?

Quant a la pregària jas sabem que no consisteix a dir moltes paraules perquè Déu ja sap de què tenim necessitat. Pregar vol dir fer silenci, obrir el cor, assolir la quietud interior, escoltar, sobre tot escoltar, el batec del món i Déu que el fa bategar, obrir-se al seu Esperit.

Que Maria reina de la pau, ens ajudi a abastar la pau,  que esdevinguem homes i dones pacificadors. Però per assolir la pau és imprescindible aprendre abans la pedagogia de la correcció fraterna.