sábado, 20 de septiembre de 2014

Les cruïlles de la vida


Homilia Diumenge XXV de durant l’any (21/09/14)

Aquesta paràbola que acabem d’escoltar topa amb el sentit de justícia que molts tenim o intentem tenir. Fàcilment ens arrengleraríem amb  que rondinaven pel comportament del propietari  que havia pagat als darrers el mateix que havia llogat a primera hora.  No ens semblaria just. Però és que la misericòrdia de Déu desborda la justícia humana. I en aquest que rondina encara l'amo l’anomena “company”. Recordo que el meu avi, que era un empresari, m’havia citat alguna vegada aquest evangeli.  Ell devia fer-ho bé i devia tractar els obrers amb dignitat perquè el dia del seu enterrament tots els treballadors de la fàbrica van assistir-hi, fins i tot aquells que, per raons diverses, havia hagut d’acomiadar.

Jesucrist ens crida tota la vida. D’alguna manera, ens crida cada dia.  Ens crida a col·laborar en la seva empresa, una empresa que té per objectiu portar el món a la seva plenitud. I ens cridarà també en l’hora de la nostra mort. La vocació cristiana no és com la trajectòria d’una bala que comença aquí i acaba allà. La nostra vida dóna tombs, toquem a terra i tot d’una sortim cap a una altra direcció, de vegades sentim com si en la nostra vida, Déu hagués donat un cop de timó: la mort d’una persona estimada, un canvi que no hem demanat, una separació, una feina nova que ens ve al damunt... Sentim que hem tocat fons i que ara hem emprès un altra drecera.  Decididament  Déu ens surt a l’encontre en l’hora més insospitada.

Hi ha cristians de tota la vida que tenen –tenim- el perill d’instal·lar-nos en la nostra fe, també n’hi ha de nous, persones que s’han convertit a la fe d’adultes i que tenen un zel que de vegades és difícil d’encaixar en les comunitats.  No podem menystenir ni els uns ni els altres, tothom fa la seva funció.

Pau escriu des de la presó d’Efes. Privat de la llibertat externa, està perplex: “d’una banda el meu desig és de morir ja per estar amb Crist, cosa incomparablement millor, però d’altra banda penso en vosaltres, veig més necessari que continuï la meva vida entre vosaltres.”  Quantes persones, especialment grans es troben en aquesta situació. Fa ben poc en parlava amb una d’elles,  un metge molt ancià, vidu i malalt de fa temps. “Què hi faig en aquest món?” em preguntava. I al final només trobàvem la resposta en el parenostre: “faci’s la vostra voluntat!”.

És aquell mateix esperit que recull la poesia, d’Emili Guanyavents, L’avi:

Al raig escàs que el sol d'hivern envía,/ assegut al portal de la masía,/ va un vell barbotejant:/—Què hi faig, al món, si ja per res serveixo?/ Per donâ un pas, Déu sap el que pateixo!.../ Després... casat el gran...—De cop, son fill, tocant-lo per darrera:—Pare!—li diu amb cara riallera.—/ Un noi!... Tot ha anat bé!—/I el vell, anant-se alçant, amb veu commosa:—Encara puc ser bò p'alguna cosa./ Anem. Jo el bressaré.

En aquest sentit tots som testimonis de com un nét pot alegrar i omplir de sentit la vida d’un avi. Però no cal arribar a ancians. La perplexitat ens visita tota la vida... Aquest va ser també d’alguna manera el drama de Jesús a Getsemaní quan es preguntava si la seva mort servirà per quelcom...

Que el nostre “sí” a Déu sigui joiós com el que s’intercanvien els esposos: “en la prosperitat i en l’adversitat”, “en la salut i en la malaltia” o com el d’aquell ancià que a darrera hora sap dir: “faci’s la vostra voluntat”.

 

 

 

 

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.