Germans petits

Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist Rei de tot el món  2014

Aquest judici que  descriu l’evangeli d’avui en forma de paràbola no és simplement un judici individual (notem que el Senyor parla en plural) és el que s’ha anomenat “judici de les nacions”.  Els que han estudiat amb rigor aquest text de Sant Mateu estan d’acord en que aquests “germanets meus més petits”, són els deixebles de Jesús, especialment els missioners, i que les nacions seran judicades d’acord amb la seva actitud misericordiosa o no, solidària o hostil, davant d’ells L’escena del judici final és doncs la dramatització d’aquella idea expressada pel mateix evangelista al capítol 10 de Sant Mateu  (Mt. 10,40-42): “el qui us rep a vosaltres, em rep a mi”. Dit d’una altra manera, aquests dos grups de persones estan confrontades el dia del judici final: a un costat els deixebles, reunits al voltant de Jesús, asseguts prop d’ell. El Mestre sembla assenyalar-los amb un gest quan els anomena “aquests germans meus més petits.” De petits que eren s’han convertit en el més grans del Regne. Davant d’ells s’hi ha reunit els gentils, aquells pagans als quals Crist, abans de pujar el Pare els ha enviat els seus. I entre ells, la separació es fa segons la rebuda que van fer o van deixar de fer al seu moment els predicadors de l’Evangeli.

La lectura d’aquest passatge, comparat amb d’altres no deixa dubte que els germanets i els petits són els deixebles. Quan Jesús conclou el seu ministeri i envia els seus deixebles els posen al davant la perspectiva de les dificultats i les sofrences, però a l’hora els promet que els homes seran judicats d’acord amb la conducta que hagin tingut amb els que els anunciaven l’evangeli.

La literatura cristiana primitiva ha llegit en Mateu 25, 35-36 on es parla de fam, de set, d’exili, de nuesa, de malaltia, de presons, en connexió amb els sofriments apostòlics de Pau, enumerats per ell com a segell de glòria.

Els deixebles de Jesús no som convidats solament a ajudar els pobres, quant a convertir-nos nosaltres mateixos en pobres i oprimits en l’acompliment de la nostra missió. Jesús mateix que ha anat endavant amb el seu exemple i ha inaugurat en la seva vida el camí de la petitesa, es complau en anomenar “petits” els seus deixebles per contradir les lluites per la grandesa i les rivalitats per als primers llocs i les precedències que retreia als escribes i als fariseus. Jesús inaugura el secret diví de la “petitesa” de manera ben conscient per contradir la idea de grandesa que representava el rabinisme i va anomenar els seus deixebles “els petits” amb aquesta mateixa intenció. A aquesta petitesa apunten les benaurances.

Però també els anomena germans. Els deixebles som els germans de Jesús quan ens configurem amb ell. Fraternitat i petitesa es relacionen recíprocament fins a resultar gairebé sinònimes.

El passatge ha quedat reflectit en grans obres d’art com el Judici Final de Miquel Àngel a la Capella Sixtina. Però en tenim una pintura vivent en veure avui missioners en nom de Jesús, a diversos països, afamats de la conversió d’aquells a qui són destinats, són ignorats, perseguits, menystinguts i  fins i tot, assassinats.

El papa emèrit Benet XVI en la seva carta encíclica “Déu és amor” n. 15 fa referència a aquesta gran paràbola del judici final en la qual l’amor esdevé el criteri per la decisió definitiva sobre la valoració positiva o negativa d’una vida humana. Jesús s’identifica amb els pobres: famolencs, assedegats, forasters, nus, malalts o empresonats. “Tot el que vau fer amb un d’aquests germans meus més petits a mi m’ho féreu”(....) Amor a Déu i amor al proïsme es funden entre si: en el més humil trobem Jesús mateix i en Jesús trobem Déu”.

Posem-nos doncs tots en el lloc dels pobres i així viurem l’autèntica fraternitat. Només aleshores estarem en condicions de bastir aquest Regne de Déu aquí a la terra. Aquest Regne que el  prefaci d’avui qualifica d’universal i etern, regne de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, d’amor i de apu.