La casa de l'església

La Dedicació de la Basílica del Laterà

9/11/2014

Avui celebrem la dedicació de la primera catedral de l’Església, la basílica de Sant Joan del Laterà a Roma, on hi ha la càtedra del bisbe de Roma que avui és el papa Francesc. Aquesta temple tan bonic té al presbiteri un mosaic del segle XIII tot simbòlic: en el centre hi ha la Jerusalem celestial de la qual baixen quatre rius que són els quatre evangelis per sadollar un ramat d’ovelles i un altre de cérvols.  A sobre l’altar papal hi ha una taula de fusta que segons la tradició era l’altar on celebrà Sant Pere i els seus successors.

Quan diem anem “a l’església”, ens reunirem “a l’església”, es casaran “per l’església”, estem usant  abreviatures, ens diu un expert com mossèn Josep Urdeix que en realitat  hauríem de dir “la casa de l’església” perquè l’església és per, sobre de tot, una casa, la casa de Déu i la casa dels fills i les filles de Déu.  Les esglésies certament són administrades per preveres, però les esglésies són de tots els batejats.

El Cardenal Lluís Martínez Sistach en la seva última carta pastoral  Una església samaritana enmig de les grans ciutats, diu així: “tant  les cartes paulines com el Llibre de l’Apocalipsi manifesten un model eclesial vinculat amb la ciutat i amb la casa (...) A les grans ciutats (Roma, Efes, Corint) per raó del nombre de cristians, l’Església adoptava el model d’Església domèstica o de casa: comunitat que es reunien a casa d’algú” (n. 4). Penso que és bonic entendre l’església així, ens fa sentir més corresponsables dels nostres temples i, alhora, ens fa sentir que també les nostres llars són d’alguna manera “església”. I això alhora fa que entenguem també l’església més com una família, com un lloc on ens sentim fills i alhora germans entre nosaltres, on convivim persones de diverses edats , procedències i maneres de pensar.

L’evangeli ens presenta aquell moment aïrat del Senyor davant dels abusos comesos al temple. Allí era on es bescanviaven aquelles monedes que els jueus creien blasfemes perquè portaven l’efígie d’un César divinitzat. Allí on hi havia un veritable mercat de vedells i moltons. Notem que Jesús compara el temple amb el santuari del seu cos. Si forta doncs va ser la reacció en contra dels qui profanaven el temple, encara més la d’aquells que instrumentalitzen o corrompen aquest temple que com ens ha recordat Sant Pau, som cadascú de nosaltres.

Avui és un dia que els ulls del món estaran posats en Catalunya. Crec que a l’hora de pregar pel desenvolupament pacífic d’aquesta jornada hem de valorar en positiu tot aquest llarg temps de debat i de maduració política que hem viscut. Una lectura atenta i desapassionada dels documents dels nostres bisbes Arrels Cristianes de Catalunya (1982), que va fer seu el Concili Provincial Tarraconense (1995), Al servei del nostre poble (2011) i finalment la recent Nota dels bisbes de Catalunya sobre el moment actual (3/10/2014), poden il·luminar molt la posició dels cristians a l’hora d’exercir ,o no, el seu dret a decidir. Els bisbes han dit: “tenim el deure de parlar perquè els catòlic formem part d’aquest poble que tant estimem... Estem cridats a promoure la pau, el respecte a les persones, el desenvolupament integral i els drets humans, així com a tenir una cura especial pels més pobres  i els més febles de la societat.” Sí, tots ells formen part també de l’Església i com deia Sant Cebrià, "l'Església és mare de tots aquells que tenen Déu com a Pare."