Tots els nostres difunts

Commemoració dels fidels difunts (2/11/2014)

És poc habitual celebrar la festa de tots els fidels difunts en diumenge, passa només de tant en tant. No obstant és bonic perquè diumenge és el dia de la Resurrecció.

Tinc una amiga que cada any per l’aniversari de la mort de la seva mare fa celebrar una eucaristia a la seva parròquia i després se’n va a sopar amb alguns amics. Aquesta dona és una bona cristiana i diu que celebra “la pasqua de la mare”. Penso que és ben bé així, els cristians hauríem de celebrar la pasqua de les persones que se’ns moren, perquè és el pas de la mort a la Vida definitiva. Naturalment que estem tristos quan mor un ésser estimat i de vegades exterioritzem més aquest dolor quan passa el temps i anem elaborant el dol. Però no hem d’oblidar que Jesús se’ns ha presentat com a camí, veritat i vida i que nosaltres, fidels a la seva paraula, creiem en una resurrecció corporal. Les persones estimades les sentim properes, malgrat que hagin mort. Més d’una vídua m’ha dit que als primers temps senten el seu marit talment com si el tinguessin al costat. Cal recordar els nostres difunts: i recordar és tornar a passar pel cor.

La commemoració dels fidels difunts ens ajuda a relativitzar molt les coses i els petits o grans problemes de cada dia. Ahir vàrem celebrar una pregària al Cementiri Vell , amb els portants del Sant Crist. Recordava el que em va dir el professor Maristany: “si vols conèixer un poble has de visitar el mercat i el cementiri”, és a dir, la ciutat dels vius i la ciutat dels morts. Hi ha persones que els agrada d’anar periòdicament al cementiri, d’altres no tenen gaire tirada, tot és respectable, perquè en el cementiri no hi ha persones, senzillament hi ha restes humanes que han de ser tractades amb dignitat. Però sí que és cert que una passejada pel cementiri, ajuda a relativitzar moltes coses, sobre tot quan un enmig del dens silenci, llegeix epitafis de persones conegudes o estimades, especialment, de persones joves.

La mort és com un cop de timó de la nostra vida. Proust deia: “direu que tot continua igual només que aquella persona no hi és; no és veritat: tot canvia quan un mor”. I és així. Cal reconèixer-ho amb realisme, perquè les persones estem misteriosament unides i cap mort propera no ens pot ser indiferent. Deia François Mauriac, el gran escriptor catòlic francès: “la mort no ens roba els essers estimats. Al contrari, ens els guarda i els immortalitza per al record. La vida í que ens els roba moltes vegades definitivament.”

I la nostra pròpia mort? Molts diuen: “jo no temo la mort, però si el patiment”. És cert, sofrir ens espanta, però la mort segons diuen és també una gran experiència de solitud i morir no és pas fàcil. Ho deia Climent Mur, aquell sant home que volia ésser sacerdot però que va oferir la seva vida perquè fossin ordenats els seus amics: “Em moro... que difícil que és morir-se!”.  I sobretot, malgrat el que deia Mauriac, la que ens costa és la mort de les persones estimades. La pròpia mort i la dels éssers volguts deu ser com passar aquest “vall tenebrós” del qual ens parla el salm. No obstant “la vostra vara de pastor m’asserena i em conforta”.

Jesús anuncia moltes vegades a l’evangeli que se’n va al Pare. És la manera de referir-se a la seva mort. Fa poc va morir un amic meu molt estimat, encara jove, de càncer. El procés de la seva malaltia va ser exemplar fins al final. La seva mare li deia: “t’he acompanyat en molts viatges, que et podré acompanyar en aquest?” I ell li responia somrient, “em penso que no”.

Fa poc vàrem acomiadar una bona amiga la Carme Boldú, mestra molt estimada. En el seu recordatori hi va fer posar aquests versos de Marià Manent que són també en l’epitafi del poeta: “Prou sé que he de dir-vos adéu,/núvol lila i de foc, neu de vidalba./El temps de l’home és breu/i la posta es confon amb la claror de l’alba./Però espero que un dia veuré,/renovada i més gerda, la Terra:/potser encara hi haurà, rosat, el presseguer/i encara la mel d’or adormida a la gerra.”