sábado, 14 de febrero de 2015

Els intocables


Homilia del diumenge 6 de durant l’any 15/02/2015

Fa uns dies la germana Victòria Molins, la “mística del carrer” en ser investida doctora honoris causa per la Universitat Ramon Llull, explicava que quan va tornar de Nicaragua i va venir a treballar en els barris més deprimits de Barcelona, va descobrir la diferència fonamental entre pobresa i exclusió social o marginació. “Per expressar-ho d’alguna manera diré que la pobresa fa llàstima i que aquest tipus de marginació a la qual vaig decidir dedicar-me acostuma a fer nosa”.

En temps de Jesús aquests exclosos eren els leprosos, considerats impurs. Es a dir, per als jueus, els més allunyats de Déu. Ja hem sentit a la primera lectura en quines condicions havien de viure aquells malalts... No oblidem que en la mentalitat d’aquell temps, la malaltia era considerada un càstig i d’altra banda les mesures higièniques estaven molt lluny de les que avui hi ha a l’abast de molts països.  

Jesús, en canvi, deixa que un leprós s’atansi a ell. I escolta com amb una gran delicadesa aquell home exclòs li diu: “si voleu em podeu purificar”. Sap demanar: no exigeix, confia. I Jesús el reintegra al seu món. Aquell leprós estava tan content de la trobada amb Jesús que no va fer cas de la recomanació del Mestre i ho va anar pregonant per tot arreu.

Recordem que Francesc d'Assis, als inicis de la seva conversió, va se capaç de fer una cosa aparentment tan repugnant com besar un leprós. El Papa Francesc  va fer un gest semblant  als inicis del seu pontificat abraçant un home afectat d'elefantiasi. Aquell bon home després va dir: “la meva malaltia no és contagiosa, però el Papa no ho sabia” i  Francesc el va abraçar sense témer el contagi perquè, la seva abraçada era l'abraçada de Déu.

Quan el Cardenal Bergoglio fou elegit Papa, en el moment que es feien el recompte dels vots, el Cardenal Claudio Hummes amic seu el va abraçar, el va besar i li va dir "no t'oblidis dels pobres". Francesc no se n'ha oblidat i diumenge passat va fer un gest que tots vam poder veure. Com a Bisbe de Roma anava a visitar una parròquia es va desviar per anar a veure un camp de refugiats. Aquella bona gent va estar tan contenta de la inesperada visita de Francesc!. El Papa va voler pregar amb ells: junts van resar el parenostre. Era impressionant veure resar amb tanta fe aquella pobre gent amb el successor de Pere! Si el parenostre que resarem avui units a l'eucaristia tingués tan sols un bri d'aquella fe...!

I nosaltres, què podem fer perquè al nostre món no hi hagi innocents morint cada dia, ancians o malalts amb atenció deficient, poderosos oprimint els més fràgils i pobres?  La resposta la donava també la germana Maria Victòria: “no em sentia, ni em sento capacitada per transformar la societat (...) Vaig recordar la decisió de Teresa de Jesús davant dels pobres de la seva època i la seva resolució: “Pensé qué podía hacer y... determiné hacer lo poquito que era en mi.”. Germans, fem el poquet que estigui al nostre abast. I ni un sol vas d’aigua donat a un d’aquests més petits no quedarà sense recompensa.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.