domingo, 29 de marzo de 2015

Rams 2015


[A la porta de l'església]
 
Benvinguts grans i petits. Benvinguts pares i mares, fills i germans, avis i padrins...

 Avui es diumenge de Rams, es el diumenge de la palma.

 Les palmes i el llorer son signe de victòria.

 La victòria del bé sobre el mal,

 Els cristians som optimistes perquè sabem que el mal no te la ultima paraula. Perquè  sabem que tots els mals del món, tots els sofriments, fins i tot les catàstrofes, les naturals, fins i tot les catàstrofes provocades, son el signe d'un gran part, el part del cel nou i la terra nova que Jesús ens promet.

De la mateixa manera que els fills no podem dubtar de l'amor dels nostres pares, tampoc no podem dubtar de l'amor de Déu.

 Avui venint aquí davant d'aquesta església ens estem manifestant, estem afirmant la força de l'amor, el tresor de la família, l'estimació que tots ens hem de tenir. Avui afirmem la victòria de la vida sobre la mort. Abans per Rams tothom estrenava algun vestit... Ara amb la crisi això no es tan fàcil: hem après a reciclar. Però de que serviria estrenar un vestit o unes sabates si no estrenéssim una vida nova? Si no intentéssim reconciliar-nos oblidar el mal que ens han fet, restituir les mancances de les nostres negligències i començar de nou..  Que aquesta Setmana Santa que avui comença sigui l'inici d'una nova vida, més plena, més feliç, mes autèntica. Que tots procurem fer més feliços els altres. Els padrins ho expressen regalant la mona, la palma o el palmó... És un símbol que la nostra vida ha de ser un regal per aquells que tenim confiats. Que de la mateixa manera que hem beneit aquestes palmes, palmons i rams de llorer, Jesús beneeixi també cada una de les vostres famílies.

Homilia en la missa de Passió.

El relat de la Passió és prou explícit. Encara que l’hàgim escoltat moltes vegades, sempre ens impressiona. Sempre hi ha alguna cosa que ens ve de nou. Sempre hi ha algun personatge amb el qual ens identifiquem. Només subratllar breument algunes actituds en contrast.

D’una banda l’actitud de Jesús: “obedient fins a acceptar la mort i una mort en creu”, ha dit Sant Pau. D’altres vegades Jesús havia tingut la mort a prop. Aquesta mateixa setmana a l’evangeli llegíem que el volien apedregar. En una altra ocasió el volgueren tirar dalt d’un barranc... Aquesta vegada Jesús va decidit al suplici: té clar que ha arribat la seva hora. No obstant sent “una gran tristor a l’ànima”: veu que els seus no l’entenen i el deixaran sol...La seva obediència és descobrir allò que el Pare li demana en cada moment. També nosaltres tenim la nostra hora: hi ha l’hora de la veritat en la nostra vida i no solament l’hora de la mort, sinó aquella hora en que cal decidir, l’hora de l’opció fonamental, l’hora d’escollir... Que prenguem les decisions pensant sempre en el major bé dels altres, que sapiguem discernir la voluntat de Déu en la nostra vida.

L’actitud dels apòstols: incapaços de vetllar: no estan atents. “Tots el deixaren sol i fugiren”, ha dit l’evangelista. Aquesta actitud de deserció en fa pensar en les nostres pròpies negligències, en el nostre viure distrets, en no ser conscients del moment present... Ahir mateix celebràvem els cinc-cents anys del naixement de Santa Teresa de Jesús. La gran Santa deia: “Cuando arde el mundo no se puede perder el tiempo en negocios de poca importància”. Efectivament quan tenim plantejats problemes tan seriosos i greus, no ens podem perdre en petiteses...

Les actituds de burla, de mofa dels perseguidors, dels grans sacerdots. Actituds mesquines i destructives que contrasten amb l’heroïcitat de la donació de Jesús i amb el seu projecte de Regne.  Quant de mal que fa avui la ironia, la mofa, l’escarni... Que estèrils que són! Com hem vist les conseqüències tràgiques que pot portar...!

Hi ha encara l’actitud de les dones, que proveïren Jesús amb els seus propis recursos. Eren el seu suport. Com a dones no podien estar al Gólgota, i per tant s’ho havien de mirar de lluny. Però estan molt atentes i amortallaran Jesús i seran els primers testimonis de la Resurrecció... Com elles, com Josep d’Arimatea, no podem deixar de preocupar-nos de les necessitats dels que tenim a prop, ni que sigui a distància. Hem de vetllar, hem d’estar atents. Hem d’estar desperts, sovint entre els adormits. Dissabte a la nit celebrarem una gran vetlla, la Pasqual. No farem altra cosa que complir el que Jesús ens ha demanat: “Vetlleu!”.  

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.