La violència de l'amor

Homilia diumenge III de Quaresma 8 de març de 2015

Avui veiem a Jesús actuar de manera violenta. Recordo que de petit m’impressionava molt aquesta escena que veia representada en estampes: si Jesús venia a portar un missatge de pau, d’amor i de perdó, què volia dir aquesta expulsió dels venedors del temple  amb un fuet de cordes?  En primer lloc hauríem de preguntar-nos què significa violència. Violència ve de vis, que en llatí que vol dir “força”. Per tant la violència de l’amor és la força de l’amor. Nosaltres habitualment entenem la violència com a destrucció: atemptats, agressions, guerres, degollacions públiques... en aquest cas són formes d’una violència negativa i Déu no la vol. Però hi ha una altra violència –una força- que no pretén fer mal però que no tolera el mal. És la força de lluitar contra la injustícia i contra tota forma d’explotació. Aquell incident del temple era marcadament simbòlic, talment la representació d’una paràbola: d’altra banda si hagués arribat a més, la guàrdia del temple ben segur que hauria actuat i no consta que hagués estat així.

Jesús s’enutja, amb santa ira, amb aquells que volen convertir el santuari en un lloc de mercadeig. Però queda clar que aquell santuari és simbòlic, que el santuari més important és el del seu propi cos, el de la seva Persona. Ell és tabernacle de l’Esperit Sant. I tots nosaltres que som d’altres cristos, també ho som. Per tant tot mercadeig que es faci amb la persona, tota explotació, tota prostitució, tota perversió, tot atemptat contra la seva dignitat han de ser foragitats. I els cristians, amb aïrada esperança –com es titulava un llibre de bisbe Pere Casaldàliga- hem de lluitar contra totes les formes del mal...

El llibre de l’Èxode és un seguit de preceptes legals. Em fixo només en un: honrar pare i mare, el quart manament, aquell que fa de frontissa entre els manaments dedicats a Déu i els dedicats als homes. Honrar el pare i la mare, perquè ens han donat la vida i amb la vida també el do de la fe. I en els pares hi ha les persones grans, els ancians... Quant que ens ha de doldre si alguna vegada hem tractat de manera violenta, amb violència negativa, verbal o física els nostres pares, els nostres ancians, perquè hem estat intemperants amb ells o no hem estat comprensius quan la seva ment s’afebleix...!

En aquesta Quaresma contemplem la creu. Ens l’hem mirat tantes vegades sense veure-la! Recordem el que era en temps de Jesús: un instrument de suplici, un patíbul... Mossèn Josep Maria Turull, rector del Seminari de Barcelona, proposa un exercici senzill per aquesta Quaresma: tenir a la cambra una creu i prop d’ella, la imatge o el nom d’una persona que ens fa patir. I saber descobrir això, que en l’absurd i en l’escàndol de tot dolor, hi ha un sentit amagat: que el dolor viscut amb fe, esdevé salvífic. Com a dit la carta als cristians de Corint, en l’absurd (aparent) de l’obra de Déu hi ha una saviesa superior a la dels homes i en la debilitat (aparent) de l’obra de Déu hi ha un poder superior al dels homes. Déu sempre acaba guanyant la partida i sap treure dels mals, béns.