domingo, 9 de agosto de 2015

Ja n'hi ha prou!

Homilia diumenge 19 de durant l’any (9/08/15)

La situació vital d’Elies ens parla al cor perquè moltes vegades hem dit “Déu meu ja n’hi ha prou!”. Tots ho hem dit alguna vegada. Molts ho diuen avui entre nosaltres i arreu del món. Persones que viuen un atur de llarga durada, o pateixen una malaltia crònica o viuen sota l’impacte de les bombes o de les bales...: “Déu meu ja n’hi ha prou!”. I a Elies, en aquesta situació límit, un enviat del cel el convida a alçar-se i a menjar.  I és un aliment que li dóna forces per caminar nogensmenys que quaranta dies i quaranta nits. Quan les dificultats ens encerclen no quedem del tot presoners. Tots hem fet l’experiència que en aquell moment que ho deixaríem córrer tot, algú ha fet el paper d’àngel i ens ha encoratjat a seguir endavant. Tots tenim també l’ocasió de fer aquest paper a prop d’una persona que pateix, potser ben a prop nostre... fer-lo amb delicadesa, amb discreció... Recordem que “àngel” és nom de ministeri, de servei...
I també com a comunitat, com a grup humà hem fet l’experiència del salmista: “Acampa l’àngel del Senyor a prop dels fidels per protegir-los”. De vegades aquest àngel és la persona més feble o més anciana que tenim entre nosaltres i que ens fa el servei, per dir-ho així, de parallamps a tota la comunitat. Ens protegeix en el sentit que dóna autenticitat al nostre compromís comunitari: aquests acullen a petits, a pobres, a ancians...
Per tres vegades a l’evangeli, enmig del discurs del pa de vida, Jesús parla de veure el Pare. Veure Déu en l’antiga aliança era sinònim de morir. No es podia “veure Déu” en aquesta vida. Jesús dirà amb novetat, canviant de model: “feliços els nets de cor perquè ells veuran Déu.” (Mt 5, 8). Aquest és l’únic passatge evangèlic on se’ns permet besllumar com concebia Jesús el final del procés de la transformació de l’ésser humà per Déu i per a Déu. L’aspiració de veure el rostre de Déu aproxima també a jueus i a musulmans (Abdelmumim  Aya). Aquesta visió oberta és la visió dels ulls de la fe, però només la tenen els nets de cor. Si no sóc capaç de veure Déu en el germà, o en les circumstàncies de la vida és que tinc la mirada enterbolida... Són aquells que perquè coneixien l’entorn vital de Jesús es negaven a acceptar la novetat de la seva vinguda. Fixem-nos que tot sovint ens resistim a acceptar la novetat o el canvi. “Això sempre s’ha fet així...”, ho comenta fins i tot el Papa Francesc.  La tradició és important, però en nom de la tradició no podem ofegar la novetat.
L’eucaristia és l’aliment de la fe. Amb els ulls de la fe, l’eucaristia ens fa veure el rostre de Déu. Si jo crec que aquest aliment realment m’enforteix espiritualment, aleshores en participaré fructuosament. I aquest aliment em permetrà reprendre la caminada amb força renovellada, com Elies, com tants que en la història s’han alimentat de l’eucaristia...  Aquest pa ens dóna vida eterna. Quan parlem de vida eterna ho hem d’entendre bé. No és aquesta mateixa vida que ara vivim però viscuda eternament, no. És la vida adulta, la vida madura, la vida en plenitud. És el que ens salva de dir “ja n’hi ha prou” i ens convida a tirar novament les xarxes, el que ens convida a reprendre el camí.



No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.