Un pa que dóna seny

Homilia diumenge XX de durant l’any i Sant Roc (16/08/15)

Acabem d’escoltar el discurs del pa de vida. Un discurs difícil d’entendre pels jueus. Un discurs sorprenent per a tots. Potser les coses són més senzilles del que pensem... El pa en el parenostre ocupa un lloc central. Després d’unes peticions molt teològiques: “sigui santificat el vostre nom”, “vingui a nosaltres el vostre Regne... va aterrant: “faci’s la vostra voluntat...” i “el nostre pa de cada dia, doneu-nos Senyor el dia d’avui...” Tothom ho pot entendre .El pa. L’aliment. Jesús es queda en el més quotidià. El és un aliment que es fa, que s’elabora... Quantes vegades, a ca seva, Jesús veia fer pa a la seva mare. És ella, probablement, la que inspira la paràbola de la dona que posa el llevat a la pasta fins que tot queda fermentat.  És un Pa que dóna la vida. Però el Pa va més enllà de l’aliment físic... Jesús es fa efímer: esdevé pa, que desapareix i es fa vida de la nostra vida. Quan mengem o bevem ens fem més nosaltres mateixos. Quan mengem el pa eucarístic ens fem més de Crist. És un pa que dóna Vida. Què vol dir ésser pa per als altres?

L’eucaristia és Pa que alimenta la vida assenyada –sant Pau parla de gent de seny- i vi que inicia una festa que ni la mort no pot destruir. L’eucaristia, el cim de la vida cristiana, té la seva saviesa de segles. Participar-hi, doncs, és participar de la saviesa. Ens ho ha dit l’apòstol, que siguem gent de seny, mirant de treure bé del moment present, mirant d’entendre què vol de nosaltres el Senyor. Tot un programa de vida.

Celebrem també avui la festa de Sant Roc, copatró de Badalona, l’endemà de la Mare de Déu.. És curiosa la tradició catalana de prolongar un dia més totes les festes solemnes. Així, tradicionalment, se celebrava –i a molts llocs encara se celebra- el dilluns de Pasqua, el dilluns de Pentecosta i també Sant Esteve, l’endemà de Nadal. La intuïció popular endevina que són festes tan importants que la gatzara ha de continuar un dia més. Hi pot haver també un motiu gastronòmic: com que les festes grosses es cuinava molt, calia que l’endemà les mestresses descansessin i tothom mengés les restes per exemple en forma de canelons. M’explicava una anciana que a casa seva per la Mare de Déu d’Agost se celebraven tres dies de festa: el propi, el dia 15, l’endemà festa de Sant Roc, i l’endemà passat el dia del gos, que podia voler dir d’una banda el gos de Sant Roc i de l’altra “fer el gos” és a dir no haver de cuinar.

La memòria de Sant Roc, copatró de Badalona, va unit a un vot de poble. A la prometença feta per la nostra ciutat de celebrar a perpetuïtat la festa del sant que ens va deslliurar de la pesta.  La tradició diu que Sant Roc, procedent de Montpeller va venir a Barcelona per guarir els malalts de la pesta. Però que va passar el que ha passat tantes vegades en la història de la caritat: ell mateix va contraure el mal i el cos li va quedar ple de nafres. Aleshores va ser expulsat de la casa on s’hostatjava i es va haver de recloure a una torre de les muralles romanes  Un gos del veïnat se’n va compadir i a més de llepar-li les llagues per curar-les, cada dia li duia un pa. Quan Sant Roc es va refer, l’animaló va seguir-lo ella resta de la seva vida (Joan Arimany).  Encara avui, a la torre de la Porta Praetoria hi ha una imatge del sant, vestit de pelegrí, mostrant una nafra i amb un gosset. Guarir les ferides de l’altra, alimentar l’altra, ser pa per a l’altra... Quina missió tan bonica!