El do més magnífic

El baptisme del Senyor 10/01/16

Avui a les nostres comunitats ha davallat el nombre de casaments, però en canvi els baptismes s’han mantingut o fins i tot han augmentat. Per què? Potser perquè molts pares intueixen que batejar els seus fills petitons és protegir-los del mal... Crec que ací hi ha una intuïció profunda, potser d’una religiositat molt senzilla, popular, però que no es pot menystenir... Certament el baptisme protegeix, guarda, però el baptisme també és el sagrament més important, imprimeix caràcter, és la porta d’entrada a l’itinerari cristià. Sant Gregori Naziancè escrivia: “el Baptisme és el més bell i el més magnífic dels dons de Déu (...) . L’anomenem do, gràcia, il·luminació (...) bany de regeneració, segell, i tot el que hi ha de més preuat. Do, perquè és donat als qui no aporten res; unció perquè és sagrat i reial; il·luminació perquè és llum esclatant; (...) bany perquè renta; segell perquè ens guarda...” És evident que tota aquesta riquesa requereix una catequesi i un acompanyament del catecumen o dels seus pares i padrins...

 Alguns elements d’aquesta catequesi ens els proporcionen les lectures d’avui. Fixem-nos-hi: segons Sant Lluc, Jesús rep el baptisme mentre pregava. A Lluc, que havia après l’art de la pregària en l’escola de Sant Pau, li agradava la imatge de Crist en oració. També Maria va rebre l’anunci de l’Àngel mentre pregava. També l’Església de Pentecosta es preparava en oració per rebre l’Esperit Sant. Veure pregar els pares és de les millors catequesis que un infant pot rebre. El nen o la nena pensen: “el meu pare o la meva mare són molt importants per a mi, que important que deu ser Déu, que li demanen coses, que li donen gràcies...”

Quina pregària? Quan Jesús pregava centrava la ment i el cor en una paraula “Abbà”, Pare meu, pare estimat... El baptisme és l’experiència de sentir-se fill i el fill sap que ha rebut la vida d’altri. I aquí hi ha una realitat molt profunda, molt bella, molt fundant, del que significa ser cristià. Jesús humanament parlant va viure en el seu temps molt condicionat: va ser observat, calumniat, perseguit, incomprès... però interiorment se sentia lliure, i la font d’aquesta llibertat interior naixia de l’experiència profunda de filiació que havia viscut en el Jordà, del seu baptisme. Nosaltres podem viure molt condicionats exteriorment: la feina, els compromisos, les càrregues econòmiques i socials, però si vivim a fons el nostre baptisme ens sentirem lliures, amb la llibertat dels fills de Déu.

 I l’Esperit Sant davalla sobre Jesús. El símbol del “cel obert” és un preludi de la intercomunicació que ha d’unir en Crist, cel i terra, les realitats divinals amb les temporals. Encara avui quan se’ns presenta la solució a un problema fem servir aquesta expressió: “vaig veure el cel obert”.   Quan Déu posa sobre algú l’Esperit és per donar-li autoritat i força per exercir una missió en favor de poble. Ho hem escoltat a la primera lectura. L’experiència del Jordà encén en una flama viva la consciència que tenia Jesús de la seva vocació redemptora i l’indicava que havia arribat l’hora. S’acabava el seu viure silenciós a Natzaret i començava la seva activitat pública que havia de culminar en el Misteri Pasqual. Tots nosaltres tenim també una missió en aquesta vida que hem de descobrir i que hem d’afanyar-nos a complir.

Quan els evangelistes van descriure el baptisme de Jesús pensaven també en el baptisme sagramental cristià, en virtut del qual el Pare del Cel ens dóna el seu Esperit i ens incorpora a ell: La majoria de nosaltres vam ser batejats  de petits. Però un dia en vam ser conscients i aleshores vam dir “sí” a Déu, per això avui som aquí a l’església. Ara quan em pregunto i ens preguntem si vivim a fons la nostra condició de batejats, de fills, ens adonem que no prou. Hi ha moviments dins l’Església que, per mitjà de catequesis, de celebracions molt viscudes i d’un compromís molt radical (que vol anar a la rel) ajuden els seus membres a viure el baptisme en totes les seves conseqüències. El cristià que viu el seu baptisme i ha après a anomenar “Pare” a Déu sap que en el més profund del seu cor ressona constantment la veu del cel que li diu també: “tu ets el meu fill, el meu estimat.”

Carme Gomà proposa aquesta pregària per avui: “Senyor, et demanem que ens ajudis a prendre consciència del significat del baptisme que un dia els nostres pares van decidir per nosaltres... omple’ns de coratge i de l’esperança necessaris per a viure cada dia, amb generositat els reptes que tu ens proposes...”

I el poeta David Jou escriu en els seus poemes de Nadal, avui en cloem el cicle: “Tot és do: l’Univers, la matèria, la vida/la raó, el sentiment, l’existència, la crida/ a créixer, a crear, a preguntar, a compartir./ M’agrada adora el naixement clandestí/ d’un Déu que coneix el dolor i la ferida,/ que s’uneix al creat i que ho salva al seu si.

El que ve de la gràcia floreix en l’ofrena/ el que salva és secret, la buidor esdevé plena;/ la llum de Nadal desconcerta i acull:/no demostra, revela, no enlluerna cap ull,/no pesa, no imposa, pacifica, asserena./En el fons del misteri hi ha una vida que bull.”