Decidir sàviament

Homilia 12 de febrer de 2017

Diumenge VI de durant l’any

A la primera lectura d’avui se’ns parla de llibertat: "ets tu qui has de decidir".  Déu, font de llibertat, ens ha creat lliures i ens atorga l’honor de triar i de decantar-nos per al bé. Però les eleccions no són fàcils. No es tracta simplement de decidir, si no de decidir sàviament. Per això Déu no ens deixa sols i per ajudar-nos ens il·lumina amb la seva saviesa. Ho hem escoltat a la segona lectura. La paraula de Déu que proclamem i que comentem en comunitat, ens ajuda a decidir rectament.

De petits tenim poc marge de llibertat, perquè els nostres pares l’han retingut delegada, però a mesura que anem creixent, ens l’han d’anar retornant i alhora ens han de transmetre la saviesa de triar bé. El Full Dominical d’aquesta setmana recorda per exemple que triar una escola, una escola que estigui d’acord amb les conviccions religioses i morals dels pares, suposa un llarg camí: i ens explica els passos que cal seguir. I entre d’altres dóna als pares un criteri molt senzill: acostar-se a la porta d’una escola a l’hora de la sortida. En aquell context podem observar si els nens i nenes surten feliços, com són les famílies... Fins i tot es pot preguntar quina és la seva opinió sobre el centre. La majoria d’escoles organitzen també jornades de portes obertes...

“Feliç el qui camina seguint la llei del Senyor”, hem cantat al salm. En un món com el nostre on es destrueixen vides humanes, monuments, relacions, projectes de vida, Jesús a l’evangeli ens recorda que no ha vingut a destruir, si no a portar a plenitud.  L’Evangeli no suprimeix el valor de cap poble ni de cap cultura. Però tampoc deixa les coses tal com estaven.  Ha vingut a dar plenitud a fer que siguem allò que estem cridats a ésser. A conduir les idees i les institucions cap a la seva definitiva perfecció.  Quan un arbre dona fruit, no es destrueix, sinó que arriba a allò que estava destinat (Gomà).

En l’època que es va escriure aquesta pàgina de l’Evangeli alguns ja defensaven que la comunitat cristiana només s’havia de cenyir als deures de primera magnitud. Però s’enganyaven, la gran fidelitat és fa de les petites fidelitats de cada dia. Aquell que és fidel en les coses que valen poc, també ho serà en les de més valor.

Heu sentit dir que es va dir als antics... però jo us dic. La tradició més important és la que es trametia oralment.  Quantes vegades hem sentit o potser hem dit nosaltres mateixos: “jo no robo, ni mato...” però tots sabem que hi ha moltes maneres de robar i de matar: es pot robar la fama d’una persona, malparlant-ne a les seves espatlles o blasmant-la a través de les xarxes socials. Tots sabem també que un comentari desafortunat, insidiós, pot matar l’alegria d’una persona, d’una família o d’una comunitat. Tots hem vist posar pals a les rodes,  avortar projectes...

“No mataràs” exigeix no tenir odi ni al cor ni en els llavis. Arran dels insults i menyspreus al carrer que va patir recentment la regidora Fàtima Taleb, divendres passat al barri de la Salut es va celebrar un acte sobre Convivència per la diversitat amb la presència d’expert en les relacions entre cultures i religions, de polítics i de representants de les diverses creences de la nostra ciutat. Moltes vegades es va parlar de l’odi. Es deia que hi ha discursos basats en l’odi i la xenofòbia que atien el foc i que tard o d’hora malmenen la convivència. Que hi ha un racisme institucionalitzat, i que la millor vacuna és el coneixement mutu.

Deia Bernanos que el veritable odi és el desinterès i l’assassinat perfecte és l’oblit.

L’eucaristia és memorial, és actualització del record, és dolça exigència. És força i impuls comunitari per decidir i per decidir sàviament.