Tinc por

Homilia diumenge VIII de durant l’any (26/02/2017)

Dilluns passat acompanyàvem en Joan. El seu pare havia mort, encara jove, després de patir un càncer que se’l va emportar amb poc temps.  Al final del respons, en Joan va adreçar-nos unes paraules. Emocionat pel record del pare, de cos present, però amb el ferm convenciment que en aquell moment havia de dir-nos a tots alguna cosa que ens fes reflexionar.  Ens va dir que, certament, el càncer és un mal que afecta a molts, però que hi ha un mal pitjor que afecta a tots que és la por. M’hi ha fet pensar l’evangeli d’avui, on Jesús reitera que no ens hem de neguitejar. Ja fa anys, el jesuïta i tractadista d’art contemporani Friedhelm Menneckes, va promoure que en el presbiteri poligonal de la seva parròquia de St Peter a Colònia, molts artistes, creients o no, exposessin les seves obres. La única condició era la que venia donada pel marc arquitectònic: les obres s’havien d’adequar a una estructura ternària, com un tríptic. Van exposar artistes contemporanis de renom. De manera sorprenent, les obres profanes, posades en un context religiós, se sacralitzaven. Una de les presentades fou la de l’artista conceptual alemanya Rosemarie Trockel (Schwele, 1952) que va escriure simplement en lletres negres sobre fons blanc en alemany una frase provocativa: ICH HABE ANGST  (tinc por). Aquesta frase va moure la protesta aïrada d’un feligrès: “jo vinc a l’església perquè tinc por tot l’any; hi busco consol i em trobo a l’altar major amb aquesta frase: tinc por”. La resposta del P. Menneckes fou: “Jesús a Getsemaní també en va tenir de por”. Déu es fa càrrec de les nostres pors i la veu del seu Fill, plasmada al mur com un grafit, ens continua parlant.

“Mireu com creixen els lliris del prat”, diu Jesús a l’Evangeli. I aquesta frase va esdevenir el lema episcopal del bisbe Joan Carrera. El Papa Francesc, a l’Encíclica Laudato Si afirma: “hi ha una actitud del cor, la del qui tot ho viu amb serena atenció, la de qui sap estar plenament present davant d’algú sense estar pensant en allò que ve després, que es lliura en cada moment com a do diví que ha de ser plenament viscut. Jesús ens ensenyava aquesta actitud quan ens convidava a mirar els lliris del camp i les aus del cel” (226).

Per què se’ns fa tan difícil de viure l’instant present? Vivim de records o de projectes, però ens costa saber valorar el moment que Déu ens regala. Diríem que avui el temps és la major riquesa. La frase “no tinc temps” sovint és als nostres llavis. Sentim que la vida se’ns escapa, que com més grans ens fem més de pressa sembla que passi tot. Som captaires de temps. El Dr. Marañón deia “drapaires del temps”. Si ens sabéssim aturar i auscultar el nostre moment, fruiríem de l’instant present. L’escriptor i periodista Josep Maria Puigjaner amb paraules amarades de bellesa, reivindicava la solitud i el silenci, la trobada amb els altres, l’engatjament com a constitutiu irrenunciable de la persona, l’atansament a allò que ens depassa, la identificació amb la natura, la paraula poètica i profètica. Escrivia “quan hàgim aconseguit fer aquest temps lliure, diguem rosa i clavellina, o rosella o nard. Creieu-me: digueu vocalitzant com qui els està aprenent, els noms del desmai, de l’om i del plàtan (...) i del xiprer i la magnòlia. No us contingueu: llanceu-vos a pronunciar sense fre el nom de totes les plantes i les flors que us passin pel vostre instint de bellesa. Digueu-los en veu baixa, baixeta, que no us senti ningú, o només la persona que estimeu, i després, de seguida, mireu la clavellina o la magnòlia o el xiprer. Però mireu-los lentament, amb calma de rellotge de paret. Veureu quina flaire us estremeix, quin goig de tarda de festa es va arrecerant en els racons de més endintre. I sentireu com us eleveu cap enlaire, molt amunt, allà on gairebé mai recordeu haver arribat fins ara”.

L’eucaristia és un etern present: “Això és el meu cos, aquesta és la meva sang.” Que avui quan alcem el pa i el calze repetim interiorment com el salmista: “Reposa només en Déu, ànima meva/ d’ell em ve tota l’esperança”