Jaume Aymar i Ragolta

Homilia diumenge XIII de durant l'any 1/07/18 A la nostra vida experimentem moltes vegades pèrdues. De   persones estimades, de salut, de feina. De vegades experimentem també la pèrdua de confiança... Cada pèrdua comporta un dol i cada dol s’ha de saber passar, elaborar, treballar... Viure com si el dol no existís, mirar cap a un altre costat, és enganyós i tard o d’hora porta les seves conseqüències... L’evangeli d’avui ens presenta dos tipus de pèrdues. Aquella dona feia molts anys que tenia pèrdues de sang, era un dolor continuat. Jaire i la seva muller estaven a punt de perdre la seva filla era una pèrdua puntual, però molt dolorosa. Hi ha una cosa que no s’acaba d’entendre: com pot ser que quan li demanen a Jesús que vagi amb urgència a curar la noia del cap de la sinagoga, el Senyor s’entretingui pel camí amb aquella dona humil que tenia pèrdues de sang? La filla de Jaire, una nena de dotze anys estava a punt de morir, no corria més pressa el seu cas que el d’aquella d...

Estimats germans i germanes, Potser un dels moments més entranyables de la preparació del baptisme és aquell de triar el nom que el nadó ha de portar. Avui com ahir aquest tema és motiu de diàleg i fins i tot de discussió a les famílies. L’altre dia parlant amb un grup de dones adultes em deien que totes elles porten el nom de pila de les seves àvies. La repetició de noms és molt freqüent en totes les nissagues. Avui això ja és poc sovintejat. Normalment es trien noms curts, fàcils de dir i els noms més tradicionals van quedant relegats. Es veu que en temps de Joan el Baptista el nom ja era important i els veïns i parents insistien que s’havia de dir com el pare; portar el nom del pare era seguir la tradició i també l’ofici sacerdotal que aleshores s’heretava. Però tant Elisabet com Zacaries sabien que aquell nen s’havia de dir Joan, el cel els ho havia dit... El nom és un missatge, Joan vol dir "Déu és bondadós" I aquesta ruptura amb la tradició, amb el “sempre s’ha ...

Diumenge XI de durant l’any (17/06/2018) Aquesta setmana han mort dos grans teòlegs catalans: mossèn Josep Maria Rovira Belloso i mossèn Manuel Claret. Tots dos professors de la Facultat de Teologia de Catalunya, tots dos pastors propers, tots dos amb una actitud d’escolta i de diàleg fecund amb la cultura contemporània. Mossèn Rovira Belloso, en un llibre titulat Qui és Jesús de Natzaret. Una teologia per unir coneixement i vida (Barcelona, 2005) parla de les dues paràboles de l’evangeli d’avui i escriu sobre la llavor que creix tota sola: “Com n’és de silenciós l’apropament i el creixement del Regne de Déu en nosaltres. I sobre la paràbola del gra de mostassa: Vivim una gran esperança, com n’és de petita la llavor! Com n’és de frondós l’arbre que acull els ocells!” Voldria aplicar aquestes dues paràboles a les famílies que tant va acompanyar mossèn Claret. I fer-ho en l’esguard de la trobada mundial que hi haurà a Dublín el proper mes d’agost. Efectivament a la família ...

Estimats germans i germanes, El que anomenem Mal amb majúscula és un misteri que ens embolcalla i ens interpel·la.   Cada dia en tenim experiència. I ens interroguem per les seves causes i les seves conseqüències. Ja s’ho preguntava fa anys l’autor del llibre del Gènesi i hi trobava respost amb imatges vives, altament simbòliques. El relat d’Adam i Eva i la serp que hem escoltat ens evoca una realitat molt humana, quotidiana: el mal se’ns presenta amb aparença de bé, ens tempta, hi caiem i sempre pensem que el culpable és un altre. El mal   enterboleix la comprensió que tenim de nosaltres mateixos i dels altres: Adam s’avergonyeix de la seva nuesa i, arran del pecat, distorsiona la seva visió de la innocència.   Però a més hi ha en el text una intuïció pregona: el Mal no és la simple suma de les males accions que són conseqüència de la llibertat humana, sinó que és una realitat que ens depassa i ens supera. Per això es concreta en algú estrany a l’ésser humà: a l’A...

Estimats germans i germanes: La festa d’avui és una conseqüència lluminosa de l’Encarnació. Jesús menjava i bevia,  caminava i reposava, deixava que el mullés la pluja i s’exposava al sol del seu país, les multituds l’empenyien per tot arreu... Jesús fou colpit en el seu cos amb crueltat i gloriós i tot es mostrà amb les seves nafres... Cada vegada que consagrem el pa i el vi, repetim el gest suprem del Senyor, diem “això és el meu Cos”, “aquesta és la meva Sang”. Quan donem la comunió no diem “l’esperit de Crist”, “l’ànima de Crist”, sinó “el cos de Crist.”   El nostre sistema de creences es basa en la corporalitat.   No som àngels. Necessitem del cos quan caminem, quan pensem... Hem d’estimar el nostre cos de manera   benvolent. Hem de tenir-ne cura. En conseqüència també hem de respectar i tractar apropiadament el cos dels altres. Per això tot abús- sexual, de poder o de consciència- és menyspreable. I l’Església està vivint en aquest sentit una gran pu...