Jaume Aymar i Ragolta

Tots Sants 2018 Què és la santedat? La santedat és la plenitud de l’amor. Ho direm al prefaci de la missa del dia d’avui. La santedat, doncs, és l’horitzó de tot cristià: Ja estimem, però som conscients que no estimem bé, o que no estimem prou. Sigui com sigui la crida a viure l’alegria de l’amor ple és perenne. El camí de la santedat és el camí de vegades amagat i de vegades públic de les benaurances. Diem camí amagat perquè les benaurances es viuen sovint de manera interior: la pobresa en l’esperit, la mansuetud, les llàgrimes, la netedat de cor... i diem camí públic perquè d’altres es poden viure de manera més notòria: la misericòrdia, la fam i set de justícia i de pau, la persecució... No tots excel·lim en totes. Podríem pensar en quina i en quina excel·leixen les persones que tenim més a prop. I alhora les benaurances ens ensenyen el rostre d’un Déu que dona el Regne, la terra, que consola, que es deixa veure, que és misericordiós, summament just i pacífic i que en la p...

Homilia 28 d’octubre de 2018 Els cristians de tota la vida ens hauríem de preguntar si no fem de tap. Vull dir si amb el nostre comportament facilitem els altres l’accés a Déu o més aviat els el privem. Quan diem “que això sempre s’ha fet així” i no admetem cap canvi, quan renyem la gent, quan ens impacientem, quan repetim contínuament als altres allò que haurien de fer... No estem fent de tap? Abans de dir-li a un altre allò que ha de fer, hem de procurar que l’altre, per mitjà nostre i de la comunitat, experimenti l’amor de Déu, que se senti estimat... Aquell cec cridava planyívolament i tothom el renyava per fer-lo callar. Cal l’imperatiu de Jesús perquè ells canviïn d’actitud i finalment li diguin: “Anima’t i vine, que et crida”. No hagués estat millor que li haguessin facilitat d’entrada l’encontre amb el Senyor? Facilitar l’encontre amb Déu, aquesta és també i primordialment la missió de nosaltres els sacerdots, que hem de ser misericordiosos amb els altres perquè nosalt...

Homilia diumenge XXIX de durant l'any “Concediu-nos que el dia que sereu glorificat puguem seure l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra”. L’Evangeli només tornarà a usar aquesta expressió unes pàgines més endavant quan parlarà dels dos crucificats al costat de Jesús, en el Calvari, l’un a la dreta i l’altra a l’esquerra i Jesús al centre, coronat d’espines i clavat a la creu, sota el rètol paradoxal: El rei dels jueus... Però sota aquesta petició agosarada de Jaume i Joan d’un llocs destacats a la glòria, batega un desig incondicional: estar sempre amb Ell. (Gomà) Estimats germans i germanes, nosaltres també volem estar amb Jesús i per això volem ser fidels a la nostra vocació de batejats i per això hem pujat a l’església aquest diumenge.   Quan es va posar per escrit l’evangeli, les imatges de la copa i del calze i la imatge del bany o del baptisme, reflectien ja el sentit d’iniciació i d’educació martirial que tenen els sagraments del baptisme i de l’eucaris...

Diumenge XXVII de durant l’Any Fixem-nos en la pregunta que aquell home que corre fa a Jesús: “Bon mestre, què haig de fer per posseir la vida eterna?”. En la versió en castellà “què he de fer per heretar la vida eterna?” És molt comprensible que una persona rica que potser ja havia heretat i que ben segur que posseïa, es plantegés la vida eterna com una mena de tresor que un posseeix o hereta.   Molts de nosaltres ja hem fet o estem a punt de fer testament. És útil i en la majoria de casos és necessari. Però la vida eterna ni la podem heretar ni la podem deixar en herència, per posseir-la després, perquè la vida eterna és un do. Per més obres bones que fem, doncs, no ens estem guanyant la vida eterna, no la comprem la vida eterna, senzillament la rebem gratuïtament. Jesús, amb tot, com a bon Mestre no corregeix directament aquell home,   com sí que va corregir la mare de Jaume i Joan que li demanava prerrogatives de poder per al seus fills. A aquell home ric li fa r...

Homilia diumenge XXVI de durant l’any (7/10/18) Recordo una vegada quan feia poc que m’havien ordenat de prevere estava preparant el casament d’uns familiars. Quan els vaig preguntar per què es volien casar per l’Església –una pregunta que ara no faig de manera tan directa- ell em va respondre de seguida i molt convençut: “perquè vull continuar estimant-la, més enllà de la mort”. Anys després Joan Rigol feu una tesi que porta precisament aquest títol: “Amor més enllà de la mort”. I és que hi ha contraents que no es plantegen “fins que la mort ens separi” sinó que saben que l’amor roman “fins l’eternitat”. La indissolubilitat del matrimoni es troba avalada per aquest text de Jesús. Però per què diem que el matrimoni és indissoluble? Per què hi ha una relació prèvia que és l’amistat, i l’amistat quan és autèntica, no es pot dissoldre. Hi ha amics amb els quals potser fa anys que no ens veiem, però quan ens retrobem és com si ens haguéssim vist ahir mateix: és una amistat autènti...