Jaume Aymar i Ragolta

Segon diumenge de Pasqua Diu l’evangeli que els deixebles eren a casa i que tenien les portes tancades per por als dirigents dels jueus. Tenir les portes tancades és una mesura de seguretat, però també pot simbolitzar una voluntat d’aïllament. Les portes obertes, en canvi, són signe de renovació i d’oreig, però poden portar corrents d’aire que facin emmalaltir.   Avui com ahir a la societat hi conviuen les dues posicions: la dels qui s’aferren sobretot a la seguretat i tendeixen a l’aïllament, i la   dels qui es llancen a l’aventura de la intempèrie amb voluntat de renovació però que poden esdevenir arrauxats. Ambdues posicions tenen un nucli de raó que sigui complementari: cal conservar i cal crear. El que no podem fer és sacrificar la persona ni en ares a la seguretat, ni en ares a ideologies. La seguretat pot esdevenir un ídol. Recordem la cara que va posar el Papa Francesc quan Jordi Évole en aquella memorable entrevista televisiva li va ensenyar les perilloses ...

Pasqua de Resurrecció 2019 El cristianisme és encarnació i, per tant, és corporalitat. Fixeu-vos que Jesús a l’instant suprem, en instituir l’Eucaristia digué, “això és el meu cos, aquesta és la meva sang”. Quan donem la comunió no diem “l’esperit de Crist”, “l’ànima de Crist”, diem “el cos de Crist”. Sant Pau agafà com a metàfora de l’Església el cos humà i la imprescindible interrelació dels seus membres. Si Jesús hagués ressuscitat en un context grec, n’hi hauria hagut prou en afirmar que havia ressuscitat la seva ànima. En canvi, com que ressuscita en un context jueu, la desaparició del cos és un indici molt important. Acabem d’escoltar com la troballa del sepulcre buit és el que permet que Pere i el deixeble estimat, per fi, creguin. El discurs de Pere en els fets dels Apòstols està amarat d’aquesta fe. Certament que no es tracta d’un reviure biològic, la resurrecció va molt més enllà... Nosaltres afirmem que creiem en la resurrecció de la carn. I és una afirmació que s...

L’estil de Déu i la responsabilitat Després d’aquests dies de silenci, dijous a la tarda, tot divendres, avui dissabte fins la tarda, al moment del Glòria en molts indrets han tornat a tocar les campanes, anunciant la Resurrecció de Jesús. Molts en el decurs de la història s’han preguntat, com és que al Gòlgota, al calvari hi havia aquell silenci? Per què Déu callava? Com és que aquella pregunta de Jesús a la Creu: “Déu meu, Déu meu, perquè m’heu abandonat?” aparentment queda sense resposta. L’ateu diu: “Déu calla perquè no existeix”; el deista –el que creu que Déu ha creat el món, però després se n’ha desentès- diu: “Déu calla perquè no intervé en la història”. El cristià diu: Déu calla perquè plora i sofreix amb el mal del món (JM. Esquirol) Déu Pare no és impassible, és compassiu, pateix amb el seu Fill Unigènit, i en la fosca d’aquesta nit, dóna resposta a la mort injusta i cruel amb la resurrecció. Sí la Resurrecció és la gran resposta de Déu Pare davant la mort del seu Fil...

Homilia Divendres Sant 2019 Hem començat aquesta celebració postrats a terra. És un gest que impressiona. Quin sentit té aquesta postració profunda? Avui és un signe d’adoració davant de la mort del Senyor i alhora és deixar que el nostre cos entri en contacte amb la terra, a la terra a la qual un dia retornarem. També és un dir “sóc aquí”.   En el decurs de la Bíblia trobem molts moments de postració Abraham es postra a terra davant els àngels que el visiten (Gen 18,2). El mateix fa el seu nét Lot, "front a terra" (Gn 19,1). El servent d'Abraham, en senyal d'agraïment per haver trobat una dona al fill del patró, "es deixà caure a terra davant el Senyor" (Gn 24,52); Jacob, acostant al seu germà Esaú, "es deixà caure a terra set vegades" (Gen 33,3). Jacob rebutja humiliar d'aquesta forma davant el germà menor (Gen 37,10) però davant Josep s’han de prostrar tots els seus germans (Gn 42,6). I així successivament: no hi ha dubte que aquesta ...

Avui és Dijous Sant, dia de l’amor fratern, dia eucarístic i sacerdotal Allò que a l’Església anomenem “sagraments”, signes sagrats, es corresponen a realitats naturals: el baptisme al naixement, la confirmació a la maduresa, el matrimoni a la unió de dos que s’estimen, la unció dels malalts a la fragilitat del cos... Però a quina realitat humana es correspon   l’eucaristia? A l’amistat. L’eucaristia és el sagrament de l’amistat. Jesús anomena “amics” els seus seguidors. Els posa en peu d’igualtat, perquè en l’amistat no hi ha jerarquies. (Per això a tots ens colpeix la traïció que és el més contrari a l’amistat). L’amistat es tradueix en el servei sol·lícit, expressat a la litúrgia d’avui en el rentament amorós dels peus. Enguany el Papa Francesc celebrarà la Missa de la Cena del Senyor en el Centre Penitenciari de Velletri, a 60 quilòmetres del Vaticà. Allí rentarà els peus a dotze reclusos. Que aquest Dijous Sant, en veure novament aquesta obra de misericòrdia (“era a...

Homilia abans de la benedicció La festa d’avui és   molt popular. Els nens i nenes porteu palmes i palmons a beneir, els més grans, branques de llorer. Commemorem l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem. Triomfal no vol dir triomfalista, perquè Jesús va muntat dalt d’un humil pollí i entra a la Ciutat Santa amb to de pau i festa. Avui, a les places dels nostres pobles i ciutats, molts brandem oliveres, llorer i palmes; les branques d’olivera, de llorer i de palma, són el signe per excel·lència de la renovació de fe en Déu. L’olivera és símbol de pau, perquè Jesús és el Príncep de la Pau; el primer d’una pau diferent a la que el món dóna, perquè és una pau que inclou el perdó i exclou la revenja. Per tant aquesta d’avui, és una manifestació pacífica. El llorer, des de l’antiguitat, s’associa a l’alegria i a l’eternitat, les seves branques són sempre verdes, les corones de llorer cenyeixen el cap dels poetes i els vencedors. Quant a la palma, la branca de la palmera, és un...

Diumenge Vè de Quaresma 7 d’abril de 2019 No consta que Jesús hagués escrit res. Però en aquest passatge de l’Evangeli fàcil d’imaginar apareix dues vegades escrivint o dibuixant sobre la terra. Què devia escriure? Algú ha dit que era un gest profètic, relacionat amb un passatge de l’Antic Testament que segurament els jueus que eren allí coneixien. És del profeta Jeremies quan diu que tots els qui han abandonat Déu “quedaran com allò que s’escriu a la terra” No està gaire clar si es refereix als mots escrits en la pols que el vent s’emporta i desapareixen o el nom d’un difunt escrit en la seva tomba, és a dir si   és un signe de mort... Si Crist pensava en el text en els jueus els estava dient: “Condemneu aquesta pels seus pecats? Vosaltres també us heu apartat de Déu i sou com una frase escrita a la terra.”   Si Josep hagués repudiat Maria quan la veié en estat molt probablement hauria estat lapidada. Probablement Jesús ho sabia i veié en aquella dona que anava a...