Caure a terra

Homilia Divendres Sant 2019

Hem començat aquesta celebració postrats a terra. És un gest que impressiona. Quin sentit té aquesta postració profunda? Avui és un signe d’adoració davant de la mort del Senyor i alhora és deixar que el nostre cos entri en contacte amb la terra, a la terra a la qual un dia retornarem. També és un dir “sóc aquí”.  En el decurs de la Bíblia trobem molts moments de postració Abraham es postra a terra davant els àngels que el visiten (Gen 18,2). El mateix fa el seu nét Lot, "front a terra" (Gn 19,1). El servent d'Abraham, en senyal d'agraïment per haver trobat una dona al fill del patró, "es deixà caure a terra davant el Senyor" (Gn 24,52); Jacob, acostant al seu germà Esaú, "es deixà caure a terra set vegades" (Gen 33,3). Jacob rebutja humiliar d'aquesta forma davant el germà menor (Gen 37,10) però davant Josep s’han de prostrar tots els seus germans (Gn 42,6). I així successivament: no hi ha dubte que aquesta és la posició del cos adoptada per qui vol manifestar plena submissió a la voluntat del que és més gran que ell.

Ho hem escoltat també  al relat de la Passió. Així que Jesús diu: “sóc jo” retrocediren i caigueren per terra.

Aquest gest el veiem també en les ordenacions episcopals, presbiterals i diaconals. És un dels moments més emocionants de la celebració, no sols pel qui s’ordena, que va sentint la força de la terra i la lletania orant de la comunitat, si no també pels seus éssers més estimats, els pares, l’esposa en el cas dels diaques... Els pares pensen: l’hem fet nosaltres i ara es dóna a tots. Ahir el papa, els bisbes, els preveres i diaques ens vam agenollar davant dels nostres germans per rentar-los els peus. Avui no sols ens agenollem, sinó que ens rendim als peus de tots. Jesús camí del calvari va caure també tres vegades, segons la tradició. Tres vegades va caure sota el pes de la creu i altres tres es va redreçar.

Quan ha de durar aquesta postració? Diuen que la durada és la d’un parenostre, on demanem que es faci la seva voluntat, on demanem perdó... sigui com sigui, és un gest breu però que commou per la seva força simbòlica.

Germans i germanes, avui fem nostres algunes de les paraules de Jesús a la Creu que hem escoltat a la Passió d’avui: “Mare aquí tens el teu fill”, “Fill aquí tens la teva mare”. La relació de la mare amb el fill, és la relació que més parla de l’amor de Déu. L’amor de les mares és l’amor que més s’assembla a l’amor de Déu... el símbol dels cristians, a més de la creu, és una dona amb el seu fill en braços.

“Tinc set”. En tinc molta, en tenim molta: de sentit, d’esperança, d’estimació, de pau, de concòrdia. José Tolentino Mendoça, gran teòleg i pastor, en les reflexions que va oferir en uns exercicis al Papa i a la Cúria la Quaresma de l’any passat va parlar de la veritable set. La set del qui es mor, la set que és el dolor de l’ànima, la vulnerabilitat extrema d’una vida que no troba sortida. És la set d’estar sempre insatisfets, presoners del mercantilisme del desig, però és també la set que ens fa moure, que es converteix en estímul per a un nou viatge existencial. Al migdia Jesús s’havia adreçat a una dona samaritana i li havia dit: “dóna’m aigua”. Jesús desfà la teranyina de rutines, de càlculs i de prohibicions, romp amb la nostra previsibilitat somnàmbula de les nostres anades i vingudes i ens diu “dona’m aigua”. Dóna’m el millor de tu mateix. Potser encara no hem descobert que el nostre pou interior pugui servir per això.

“Tot s’ha complert”, avui podríem dir, “missió acomplerta”. Quan se’ns en va una persona molt estimada, quan sentim que una etapa de la nostra vida s’ha acabat i en comença una altra. Tan de bo la puguem dir a l’hora de la nostra mort.