Homilia en la Vetlla Pasqual de 2019

L’estil de Déu i la responsabilitat

Després d’aquests dies de silenci, dijous a la tarda, tot divendres, avui dissabte fins la tarda, al moment del Glòria en molts indrets han tornat a tocar les campanes, anunciant la Resurrecció de Jesús. Molts en el decurs de la història s’han preguntat, com és que al Gòlgota, al calvari hi havia aquell silenci? Per què Déu callava? Com és que aquella pregunta de Jesús a la Creu: “Déu meu, Déu meu, perquè m’heu abandonat?” aparentment queda sense resposta. L’ateu diu: “Déu calla perquè no existeix”; el deista –el que creu que Déu ha creat el món, però després se n’ha desentès- diu: “Déu calla perquè no intervé en la història”. El cristià diu: Déu calla perquè plora i sofreix amb el mal del món (JM. Esquirol) Déu Pare no és impassible, és compassiu, pateix amb el seu Fill Unigènit, i en la fosca d’aquesta nit, dóna resposta a la mort injusta i cruel amb la resurrecció. Sí la Resurrecció és la gran resposta de Déu Pare davant la mort del seu Fill. És el gran repic de campanes.

I nosaltres? També pensem sovint que Déu triga a donar resposta a les nostres legítimes aspiracions, al que és objecte de les nostres pregàries.  Aparentment Déu calla o no respon a les nostres legítimes expectatives. Benet XVI escrivia “és propi del misteri de Déu actuar de manera discreta. Només a poc a poc va construint la seva història en la gran història de la humanitat. Es fa home però de tal manera que pot ser ignorat pels seus contemporanis. Pateix i mor i com a ressuscitat vol arribar a la humanitat només per mitjà de la fe en els seus. No deixa de trucar amb suavitat a les portes del nostre cor i si li obrim, ens fa lentament, capaços de veure”. I arriba un dia que ens adonem que Déu respon d’una manera sorprenent i sobreabundant.

Responsabilitat és capacitat de donar resposta, respondre, correspondre a allò promès. Per tant, viure com a ressuscitats és també ésser responsables i coresponsables.

Preguntem-nos si ara, avui i aquí som responsables. A la família, en l’educació dels fills, a la feina, a l’escena política. Quantes vegades negligim de les nostres responsabilitats per peresa o comoditat personal i no afrontem els problemes.

En l’evangeli d’avui hem tornat a escoltar les diferents reaccions de les dones i els homes davant d’un mateix esdeveniment. Les dones són tres, una tríada, un equip Maria Magdalena, Joana i Maria, mare de Jaume. Aquestes dones en primer lloc anaven a treballar, anaven al sepulcre amb les espècies aromàtiques que havien preparat prèviament, volien ungir novament el cos de Jesús, pensant potser que en el moment d’enterrar-lo s’havia fet una mica a corre-cuita i ho volien fer bé. Eren responsables. Pere, el cap dels apòstols no va al sepulcre a fer cap feina, només a tafanejar i a comprovar si el que havien dit les dones era veritat. Era irresponsable.

Diu Sant Lluc que les dones “es recordaren”, és a dir, tornaren a passar pel cor allò que Jesús els havia dit. Igualment feia Maria que rumiava, que recordava, que meditava. En canvi Pere, que representa els apòstols només fa que preguntar-se amb estranyesa què havia passat: és a dir no se’n recorda de les vegades que Jesús els havia anunciat la Resurrecció.

Les dones esdevenen apòstols dels apòstols. Tornen als onze i els anuncien allò que els havia passat. Als apòstols en canvi, tot això els sembla una quimera. Realment les dones en aquestes i en moltes d’altres coses ens passen al davant, són pioneres, tenen una mirada més àmplia i més lúcida. Són més creients.

El passat 23 de març a Tarragona fou beatificat Mariano Mullerat, pare de família i metge de professió que va morir el 13 d’agost de 1936 a El Pla, prop d’Arbeca per odi a la fe.  La seva voluntat fou sempre servir el poble i treballar en favor de la convivència pacífica. Fou alcalde d’Arbeca i activista cultural. Com a metge, va arribar a curar un dels seus botxins d’una ferida que es va causar a si mateix en disparar-se-li l’arma homicida que portava i encara va fer una recepta per al fill malalt d’un dels que l’assetjaven. Pujat ja al camió que el conduiria al lloc triat per a l’assassinat, va recordar els seus pacients. Va demanar llapis i paper i va escriure-hi els noms dels que esperaven la seva visita professional. Després va pregar a algú del seu entorn que fes arribar aquella llista a un altre metge del poble, perquè ell mantingués sota la seva cura als qui ell ja mai no podria atendre. Quin sentit de la responsabilitat, fins al darrer moment!

Estimats germans i germanes, siguem responsables, bona Pasqua de Resurrecció.