domingo, 28 de abril de 2019

Decidir amb determinació



Segon diumenge de Pasqua

Diu l’evangeli que els deixebles eren a casa i que tenien les portes tancades per por als dirigents dels jueus. Tenir les portes tancades és una mesura de seguretat, però també pot simbolitzar una voluntat d’aïllament. Les portes obertes, en canvi, són signe de renovació i d’oreig, però poden portar corrents d’aire que facin emmalaltir.  Avui com ahir a la societat hi conviuen les dues posicions: la dels qui s’aferren sobretot a la seguretat i tendeixen a l’aïllament, i la  dels qui es llancen a l’aventura de la intempèrie amb voluntat de renovació però que poden esdevenir arrauxats. Ambdues posicions tenen un nucli de raó que sigui complementari: cal conservar i cal crear. El que no podem fer és sacrificar la persona ni en ares a la seguretat, ni en ares a ideologies.
La seguretat pot esdevenir un ídol. Recordem la cara que va posar el Papa Francesc quan Jordi Évole en aquella memorable entrevista televisiva li va ensenyar les perilloses concertines, el propòsit de les quals és enxampar i causar greus talls, lesions, amputacions i fins i tot la mort a les persones que intentin travessar-les o es vegin obligats a fer-ho.
D’altra banda la ciència política no es pot deixar endur per romanticismes: ha d’avançar amb rigor i respondre a les expectatives reals de la societat, ha de ser també científica i rigorosa.
Avui a l’hora d’emetre el nostre vot, tornem a trobar aquestes dues alternatives que, amb més o menys matisos s’arrengleren en una o altra posició. Els cristians tenim un tresor: l’evangeli ens recorda que Jesús irromp enmig dels deixebles des de dintre de casa, d’una manera sorprenent i els porta un missatge important: un missatge de pau, de missió, de consol de l’Esperit Sant, de perdó.  Davant l’actual panorama social i polític, doncs, l’evangeli i el pensament social de l’Església hi tenen molt a dir, són eines molt útils per prendre en consciència una o altra opció. Pot ser que no n’hi hagi cap que ens acabi de convèncer prou. Potser cap és del tot satisfactòria. Pot ser que dubtem. Però no deixem de complir el nostre deure cívic de votar. El vot és un desig i el desig és que aquells que escollim facin avançar la societat per camins de  justícia i de pau. Però sobretot  els cristians hem de seguir la tàctica de Jesús i hem d’esdevenir agents de pau i de perdó des de dintre. Que cada un de nosaltres amb les nostres opcions i en les nostres petites o grans parcel·les de decisió fem tothora allò que ens dicti la consciència. I encara que dubtem, com Tomàs, que el dubte purifiqui la nostra fe; però no ens instal·lem en el dubte: decidim en consciència amb determinació.
Els fets dels Apòstols conté una frase enigmàtica: diu que la gent treia els malalts i els deixava allà amb lliteres perquè quan Pere arribava, almenys la seva ombra en toqués algun. Almenys la seva ombra. Hi ha un llibre ja clàssic d’un japonès Jun'ichirō Tanizaki que porta per títol: Elogi de l’ombra. Experimentar el plaer de les ombres és d'una sensibilitat i una finesa que els occidentals ni ens plantegem. No estem educats per això. Aquí la bellesa i el coneixement van arribar amb la llum. El brillant. El fosc i opac es mira amb recel. Al Japó, al contrari, les ombres no carreguen amb aquesta connotació negativa, i es valora la discreció, el solatge, la profunditat, el misteri, en definitiva el que no és tan evident.
També és enigmàtic el llibre de l’Apocalipsi en la seva visió preparatòria que hem proclamat. Patmos és una petita illa situada davant les costes de l’Àsia Menor des de la qual es poden situar successivament, talment com una rosa dels vents, les set esglésies. El text parla de cartes a set comunitats de l’Àsia Menor, cartes que mostren la varietat de situacions ja a finals del segle I després de Crist. Si gran era la pluralitat ja aleshores, com ho serà en el temps present! Amb la imatge del gran crit, com el toc de corn, se subratlla que allò vist i escoltat pel vident supera les possibilitats del llenguatge humà. Germans, obrim-nos al misteri i prosternem-nos com el vident de l’Apocalipsi o com el dubitatiu Tomàs i repetim amb fe sorpresa i agraïda: “Senyor meu i Déu meu!”.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.