Per una Església femenina

Diumenge Vè de Quaresma 7 d’abril de 2019

No consta que Jesús hagués escrit res. Però en aquest passatge de l’Evangeli fàcil d’imaginar apareix dues vegades escrivint o dibuixant sobre la terra. Què devia escriure? Algú ha dit que era un gest profètic, relacionat amb un passatge de l’Antic Testament que segurament els jueus que eren allí coneixien. És del profeta Jeremies quan diu que tots els qui han abandonat Déu “quedaran com allò que s’escriu a la terra” No està gaire clar si es refereix als mots escrits en la pols que el vent s’emporta i desapareixen o el nom d’un difunt escrit en la seva tomba, és a dir si  és un signe de mort...

Si Crist pensava en el text en els jueus els estava dient: “Condemneu aquesta pels seus pecats? Vosaltres també us heu apartat de Déu i sou com una frase escrita a la terra.”  Si Josep hagués repudiat Maria quan la veié en estat molt probablement hauria estat lapidada. Probablement Jesús ho sabia i veié en aquella dona que anava a ser apedregada el reflex del que hauria pogut passar en sa mare.

Aquesta pobra dona vivia una doble marginació: el fet de ser dona i el fet d’haver caigut en l’adulteri. És impressionant quan, havent marxat tots els qui volien lapidar-la, es queda ella tota sola davant de Jesús. Ambdós en peu d’igualtat.

La lapidació no és una història del passat. Avui al món, al menys quatre països, la practiquen Nigèria, Somàlia, Indonesia i Iran. Una reminiscència terrible i inhumana, que no fa més que culminar tanta marginació, tanta angoixa i tanta pena.

El profeta Isaïes ens ha dit: “estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, no us n’adoneu?”. Hem d’estar atents als signes de novetat que ja hi ha entre nosaltres. 

Escoltem aquestes paraules:

“Una Església viva pot reaccionar prestant atenció a les legítimes reivindicacions de les dones que demanen més justícia i igualtat. Pot recordar la història i reconèixer un llarg entrellat d’autoritarisme per part dels barons, de sotmetiment, de diverses formes d’esclavatge, d’abús i de violència masclista” Són paraules clares i valentes del Papa Francesc a l’exhortació post-sinodal dedicada als joves “Christus vivit”. Em deia la meva mare, a ran de l’entrevista que feu al Papa Francesc Jordi Évole: fixa’t que quan va sortir el tema de la dona, el rostre se li va il·luminar i va parlar amb molta força.  Recordeu que el bisbe de Roma va dir també que l’Església és femenina.

Voldríem molts canvis i més ràpids. Però la carta de Sant Pau ens recorda amb realisme que l’itinerari del cristià és una cursa –i de vegades una cursa d’obstacles. Perquè tots caiem i tots pequem. “No vull pas dir amb això que ja he obtingut aquella plenitud que busco, corro amb l’esperança d’abastar-ho: perquè jo ja he estat abastat per Crist.

Deixem-nos abastar per la seva misericòrdia.