El sagrament de l'amistat. Dijous Sant 2019

Avui és Dijous Sant, dia de l’amor fratern, dia eucarístic i sacerdotal

Allò que a l’Església anomenem “sagraments”, signes sagrats, es corresponen a realitats naturals: el baptisme al naixement, la confirmació a la maduresa, el matrimoni a la unió de dos que s’estimen, la unció dels malalts a la fragilitat del cos... Però a quina realitat humana es correspon  l’eucaristia? A l’amistat. L’eucaristia és el sagrament de l’amistat. Jesús anomena “amics” els seus seguidors. Els posa en peu d’igualtat, perquè en l’amistat no hi ha jerarquies. (Per això a tots ens colpeix la traïció que és el més contrari a l’amistat).

L’amistat es tradueix en el servei sol·lícit, expressat a la litúrgia d’avui en el rentament amorós dels peus. Enguany el Papa Francesc celebrarà la Missa de la Cena del Senyor en el Centre Penitenciari de Velletri, a 60 quilòmetres del Vaticà. Allí rentarà els peus a dotze reclusos.

Que aquest Dijous Sant, en veure novament aquesta obra de misericòrdia (“era a la presó i vinguéreu a veure’m”) pensem també quin gest amorós podem fer envers aquells que viuen privats de llibertat. La pastoral penitenciària compta amb voluntariat: naturalment és un voluntariat que demana una preparació específica. Però si a molts no els és a l’abast visitar les presons. També es pot treballar amb les famílies dels presos i, en qualsevol cas, sempre podem tenir els reclusos presents en l’oració personal i comunitària. O com deia el mateix Papa Francesc al seu entrevistador Jordi Évole: si creu pregui per mi i si no creu “envíeme una buena onda”.

Encara estem colpits per l’incendi de Notre-Dame de París, patrimoni mundial i paradigma de tantes catedrals gòtiques. El Cardenal Joan Josep Omella dimarts, en la sobretaula del dinar sacerdotal que va seguir la missa crismal, s’hi va referir davant de molts capellans i diaques. Va exposar un contrast: el de Notre Dame cremant-se, com a símbol d’una Europa envellida amb pèrdues importants i alhora el fet que en aquells  moments molts dels qui contemplaven les flames paoroses estiguessin pregant. Mentre queia l’agulla que va dissenyar Viollet-le-duc, se n’anava dreçant al cel una altra invisible però real feta de pregàries i cants sagrats. L’Arquebisbe de Barcelona hi veia el símbol esperançat d’una nova Europa que pot renéixer. El Papa Francesc demana una Església en sortida, atenta a les necessitats de les dones i els homes d’avui. Una processó és un símbol d’aquesta Església que surt dels temples i recorre els carrers de la ciutat. Caminem units i a la intempèrie. Passem davant la gent per portals i establiments. El vent ens porta la remor del Mare Nostrum.  Aquest llarg seguici en uns suscita devoció i en d’altres curiositat;  el repetim any rere any, seguint la tradició, honorant la memòria dels nostres avantpassats i ensenyant-lo a les noves generacions.

Atents a les orientacions de la pastoral diocesana, aquest any treballem l’eix de la fraternitat. I la Processó del Silenci que celebrarem aquest vespre és una gran experiència de fraternitat. Ens hi trobem tots homes i dones, grans i petits, de la terra i nouvinguts. Ens uneix un mateix esperit solidari: es manifesta en la preparació dels misteris, en guarnir els carrers,  en empènyer els passos, en portar la imatge del Sant Crist, en cantar el Record i Memòria. Tots trepitgem un mateix terra i a tots ens aixopluga un mateix cel. Tots som germans i germanes en la vida i en la mort.

Avui que a l’Església estem vivint un gran procés de purificació, recordem i revivim que  ja la passió i mort de Nostre Senyor Jesucrist fou un abús de poder: el just posat en mans dels malfactors; l’innocent blasmat i ridiculitzat; el Messies sofrent; el Baró de Dolors. I contemplem també Maria, Mare del Dolor. I en ella totes les mares que sofreixen per la sort dels seus fills, especialment aquells que són injustament empresonats, maltractats i occits.

Que a tots ens agermani el convenciment que la mort no és el final del camí, que encara que morim no som carn d’un dur destí.  Refermem la nostra fe que Ell és viu i que tots estem cridats a viure aquesta plenitud.