Jaume Aymar i Ragolta

“Deixa que els morts enterri els seus morts”. Ens sembla una expressió dura i paradoxal. En la mentalitat semita els conceptes de mort i de vida no són iguals que els nostres. Per important que fos el seguiment de Jesús, com és que sembla que sigui un obstacle el d’exercir l’obra de misericòrdia d’enterrar el propi pare? Com concebia Jesús de Natzaret la mort i la vida? Qui són per a ell els morts i qui són els vius? Jesús ens diu que la filla de Jaire “no és morta sinó que dorm” (Mt 9, 24), també diu semblant expressió del seu amic Llàtzer: “el nostre amic s’ha adormit, però vaig a despertar-lo” (Jn, 11,11). Igualment   el fill pròdig “era mort, però ha tornat a la vida” (Lc 15, 32).   I davant de les preguntes inquisitives dels saduceus, Jesús anuncia un “Déu de vius i no de morts” (Lc 20, 39). En la manera d’entendre el món semita, més enllà de les aparences hi ha gent que creiem que està morta i és viva. A l’Alcorà dels que moren per una causa noble figura diu “no d...

L’evangeli d’avui parla de cinc mil homes i a la intempèrie en un lloc despoblat. És una situació complicada i angoixant: una multitud nombrosa, no fàcil de gestionar. Els apòstols es veuen sobrepassats pel problema, no els poden alimentar i li demanen a Jesús una solució dràstica: que els acomiadi... Quantes vegades la realitat ens depassa, la feina se’ns acumula, hem de donar resposta a moltes coses cada dia, hem de gestionar el nostre temps i,   veiem que el temps se’ns escapa de les mans i que els nostres recursos que solen ser migrats. Que hi ha una desproporció entre el que tenim i el que se’ns demana. Ens passa també a les Càritas parroquials. Els casos creixen; gairebé de manera diària hem de donar resposta a una o altra situació complexa. La solució fàcil pot ser tancar la carpeta: aquesta persona no es deixa ajudar, és inútil, és un cas que ens supera, el millor és acomiadar-la...   Potser Jesús demana als deixebles que els donin de menjar ells mateixos. Human...

Hem escoltat a la lectura del llibre dels Proverbis unes paraules molt belles i profundes: “jo era al seu costat com un deixeble preferit, feia les seves delícies cada dia, jugava contínuament a la seva presència”. El joc, jugar és tota aquella activitat per la que emprem imaginació o eines per crear una situació, també emprem regles amb el fi de proporcionar entreteniment o diversió. Un savi, Schiller, escrivia que “la persona sols juga on és persona en ple significat de la paraula, i sols on juga és persona en plenitud.” El joc és una experiència de llibertat que s’associa amb la bellesa i constitueix un gran valor pedagògic. És el concepte del homo ludens , de la persona humana que juga amb llibertat. Fixeu-vos que nosaltres diem “tocar el piano”, però en anglès és   play the   piano i en francès   jouer du piano. Tocar és jugar creativament. Escrivia Romano Guardini, sacerdot, pensador i escriptor, que la litúrgia és molt semblant a l’art i al joc. La litúrgia ...

En el comiat de mossèn Andreu Pasqual i Josa (*Barcelona, 26 de juliol de 1930- Tarragona, 9 de juny de 2019). Benvolguts nebots, renebots i besnebots de mossèn Andreu, feligresos de Santa Maria i d’altres parròquies, membres del patronat de la Fundació Roca i Pi, religioses i treballadors, senyor bisbe, vicaris episcopals, arxiprest , preveres i diaques que estem al vostre servei. Germanes i germans: Ens ha semblat que l’evangeli del rentament de peus –aquest quasi sagrament en l’Església primerenca- era el més apropiat per il·luminar la vida i l’obra d’un prevere com mossèn Andreu Pascual i Josa, rector d’aquesta parròquia durant vint-i-cinc anys, des del 1984 fins al 2009. I no sols perquè ell va tenir molts dijous sants per repetir-lo aquí en aquest mateix presbiteri, si no perquè aquesta actitud de servei silenciós i perenne el va acompanyar tots els anys del seu ministeri. A l’Andreu li agradava la reflexió que d’aquest text feia mossèn Jaume Serrano: “Jesús al ...

Avui és Pentecosta, la pasqua Granada, la pasqua de l’Esperit Sant. Ho acabem d’escoltar: Jesús va enviar el seu Esperit als apòstols després de reiterar-los, dues vegades, el seu desig de pau. Un desig que anava molt més enllà dels desitjos habituals, és un desig que es realitza, que es fa. Els deixebles queden plens d’aquesta Pau que no és pas com la pau mundana. I al seu torn, passen de la por a l’alegria immens. Per tant, és evident que aquí hi ha resumit tot un itinerari vital – o molts itineraris vitals- de la por a la pau, del recel a l’alegria immensa. Molts avui busquen –busquem- la pau i l’alegria interiors i no la trobem en qualsevol lloc perquè la pau i la joia que Jesús ha vingut a portar-nos a diferència d’altres paus i d’altres joies que el món dóna, inclou el perdó i la reconciliació.   De la mateixa manera que quan Jesús explicà el parenostre es fixà només en el perdó, ara en alenar damunt d’ells els diu: “Rebeu l’Esperit Sant: a qui perdoneu els pecats el...

Ens cal temps La festa de l’Ascensió ens parla de la paciència i la pedagogia de Déu amb nosaltres. Jesús no va cridar uns savis ni uns intel·lectuals del seu temps. Va cridar uns pescadors ignorants i en el decurs de tres anys els va anar formant. En una època en que mestres i deixebles convivien: és en la convivència que s’aprenen les coses realment importants. Però no n’hi hagué prou.   Recordo que en una ocasió un grup de llatinoamericans que vivien a Barcelona es van trobar amb un bisbe també llatinoamericà, però d’un altre país i un jove li va dir: senyor bisbe, “és molt difícil ser cristià avui a llatinoamèrica”. I el bisbe li respongué: “mira, Jesús va tenir només dotze grans amics, dels dotze un el va trair, un altre el va negar, altres nou fugiren quan el prengueren, només Joan i unes poques dones van romandre fidels... vol dir que no ho va tenir difícil?”   Aquell noi no va saber què dir... Després els deixebles passaren l’experiència de la resurrecció....