El per què del coronavirus

Diumenge III de Quaresma

Ahir mateix sentia una conversa des de la finestra d’uns que passaven prop de casa i es referien a la crisi sanitària que estem travessant: “Tu que ets tan creient, pregunta-li a Déu per què...” Ja no vaig sentir res més. Estava preparant l’homilia i vaig trobar que era la reformulació de la mateixa pregunta del llibre de l’Èxode, quasi mil-cinc cents anys abans de Crist: “El Senyor és amb nosaltres o no hi és?”

Anem a l’Evangeli. Després d’aquella pujada fatigosa des de la vall del Jordà, sota la calda implacable del sol de migdia i en l’època de més xardor a Palestina, Jesús té set i s’atura al pou de Jacob i allí es troba amb aquella samaritana. Com va saber aquella dona que Jesús era jueu? Potser pels flocs i les franges del vestit (el tal·lit o mantell de pregària dels samaritans solia ser blaus i els dels jueus blancs) potser per l’accent... Sigui com sigui els jueus es creien superior als samaritans. Qualsevol demanda feta de part d’un jueu a un samarità ni que fos un vas d’aigua, implicava un descens de categoria, una renúncia a la dignitat nacional. A més, entretenir-se un home a parlar públicament amb una dona, era absolutament contrari als ensenyaments dels rabins, segons els quals un home no havia de saludar ni la seva pròpia muller si la trobava pel camí. Però Jesús mai no fa diferències: tracta amb tothom en peu d’igualtat i reconeix en aquella dona estrangera una veritable interlocutora. És bo de recordar-ho avui en un món on tantes dones continuen essent excloses i menystingudes quan no víctimes de maltractes i d’agressions físiques o verbals...

El diàleg que hem escoltat tantes vegades és bonic i és progressiu. Aquella samaritana va reconeixent progressivament en Jesús un profeta i, finalment, el Fill de Déu.  Jesús és un veritable pedagog. I Jesús dedica temps a aquella dona, sense haver begut encara ni una gota d’aigua.

Deia mossèn Pere Surribas, un sant rector del meu poble, que Déu ha confiat a senzilles dones del poble els tres més grans secrets: l’Encarnació a Maria, la Messianitat de Jesús a la Samaritana i el fet de la Resurrecció a unes dones galilees. I afegia qui varen ser els qui varen trair, negar o desertar de Jesús en la Passió?: Homes dels més pròxims a Jesús però mai això no es diu de cap dona.

Perquè aquest relat ens fa pensar en el de la Passió. Al calvari també era el migdia. També els apòstols eren absents. També Jesús diu “tinc set”. Prop del pou de Jacob, Jesús dialoga amb una dona que es converteix i esdevé missionera. Al calvari Jesús dialoga amb la Mare per encomanar-li una missió més alta: la humanitat sencera. També al calvari raja una font d’aigua viva del costat traspassat del Senyor.

I avui ha estat una dona, una psicòloga italiana, Francesca Morelli qui ha escrit encertadament arran del coronavirus: “Crec que l'univers té la seva manera de tornar l'equilibri a les coses segons les seves pròpies lleis, quan aquestes es veuen alterades. Els temps que estem vivint, plens de paradoxes, fan pensar...En una era en què el canvi climàtic està arribant a nivells preocupants pels desastres naturals que s'estan succeint, a la Xina en primer lloc i al mateix nombre de països a continuació, se'ls obliga al bloqueig; l'economia es col·lapsa, però la contaminació baixa de manera considerable. La qualitat de l'aire que respirem millora, fem servir mascaretes, però tot i això seguim respirant ...En un moment històric en què certes polítiques i ideologies discriminatòries, amb fortes reclams a un passat vergonyós, estan ressorgint a tot el món, apareix un virus que ens fa experimentar que, en un tancar d'ulls, podem convertir-nos en els discriminats, aquells als quals no se'ls permet creuar la frontera, aquells que transmeten malalties. Encara no tenint cap culpa, tot i ser de raça blanca, occidentals i amb tota mena de luxes econòmics al nostre abast.

En una societat que es basa en la productivitat i el consum, en la qual tots correm 14 hores a el dia perseguint no se sap molt bé què, sense descans, sense pausa, de cop i volta se'ns imposa una aturada forçat. Quiets, a casa, dia rere dia. A comptar les hores d'un temps a què li hem perdut el valor, si de cas aquest no es mesura en retribució d'algun tipus o en diners.

En una època en què la criança dels fills, per raons majors, es delega sovint a altres figures i institucions, el Coronavirus obliga a tancar escoles i ens força a buscar solucions alternatives, a tornar a posar a pare i la mare al costat de els propis fills. Ens obliga a tornar a ser família.

En una dimensió en la qual les relacions interpersonals, la comunicació, la socialització, es realitza en el (no) espai virtual, de les xarxes socials, donant-nos la falsa il·lusió de proximitat, aquest virus ens treu –temporalment- la veritable proximitat, la real: que ningú es toqui, es besi, s’abraci; tot s’ha de fer a distància, a la fredor de l’absència de contacte. Quan tan sovint hem donat per descomptat aquests gestos i el seu significat. Això ens ajuda a valorar-los més.

En una fase social en què pensar en un mateix s’ha tornat la norma, aquest virus ens envia un missatge clar: l'única manera de sortir d'aquesta és fer pinya, fer ressorgir en nosaltres el sentiment d'ajuda al proïsme, de pertinença a un col·lectiu, de ser part d'alguna cosa més gran sobre el que ser responsables i que això al seu torn es responsabilitzi envers nosaltres. La coresponsabilitat: sentir que de les teves accions depèn la sort dels que t'envolten, i que tu depens d'ells.

Deixem de buscar culpables o de preguntar-nos perquè ha passat això, i comencem a pensar en què podem aprendre de tot això. Tots tenim molt sobre el que reflexionar i esforçar-nos. Amb l'univers i les seves lleis sembla que la humanitat ja estigui força en deute i que ens ho estigui venint a explicar aquesta epidèmia, a car preu.”

Germanes i germans, en aquests dies estranys, aprofitem el temps per dialogar amb Jesús prop del nostre pou interior. Així coneixerem millor allò que Déu ens dona, que és sobreabundant I cerquem maneres de compartir-ho amb els nostres veïns.