Ens piquen l'ullet

Homilia Diumenge cinquè de Quaresma 29 de març de 2020

Alguns dels qui us uniu a aquesta eucaristia retransmesa per les xarxes acabeu de perdre una persona estimada, alguns la mare o el pare, o tots dos, víctimes del coronavirus o d’una altra cruel malaltia. I alguns encara privats de poder-los acompanyar en els darrers moments i fins i tot de poder-los acomiadar dignament. Dol sobre dol. Voldríem que aquesta eucaristia fos per vosaltres un motiu de consol i d’esperança.

Ens sorprèn que en aquest relat de l’Evangeli sembli que Jesús no doni importància a la malaltia del seu amic Llàtzer i que s’alegri de no haver estat present en el moment de la mort. Per què? Ell mateix ho diu, per posar a prova la fe dels deixebles. Tot el que estem vivint tan estrany, posa a prova la nostra fe, la purifica, la fa més pregona i més madura.

Santa Mònica la mare de Sant Agustí, era d’ètnia berber o amazic (avui que l’amazic és la tercera llengua materna més parlada a Catalunya), doncs bé. Mònica, dona sàvia, al port d’Òstia Tiberina a punt d’embarcar cap a seva al nord de l’Àfrica, se sentí morir i el seu fill petit Navili, va expressar que estava trist perquè la mare moriria lluny de casa i que ell voldria que morís  a la seva pàtria. I ella, dona de fe va dir-li a Agustí: “Mira que diu”. I adreçant-se als seus dos germans els digué: “enterreu el meu cos en un lloc qualsevol, i no us preocupeu gens de tenir cura d’ell; l’única cosa que us prego és que us recordeu de mi davant de l’altar del Senyor, sigui on sigui que us trobeu”.

Tornem a l’evangeli, Jesús que plorarà davant les despulles de Llàtzer, el ressuscitarà personalment, cridant-lo pel seu nom. Ja no serà una resurrecció vague, com a poble o com a ètnia, com la que creia la fe jueva d’aquell temps, sinó una resurrecció personalitzada.

Crec que a tots ens va impressionar, divendres a la tarda, veure el Papa Francesc caminant tot sol sota la pluja, travessant la Plaça de Sant Pere deserta, escoltar les seves paraules comentant l’Evangeli, veure’l pregar davant de les imatges de Maria, salut del poble romà i del Crist de Sant Marcel que va salvar Roma de la pesta : “En el nostre món, que Tu estimes més que nosaltres, hem avançat ràpidament, sentint-nos forts i capaços de tot. Cobdiciosos de guanys, ens hem deixat absorbir per allò material i trastornar per la pressa. No ens hem aturat davant les teves crides, no ens hem despertat davant guerres i injustícies del món, no hem escoltat el crit dels pobres i del nostre planeta greument malalt. Hem continuat impertorbables pensant en mantenir-nos sempre sans en un món malalt...”

I continuà: “ens crides a prendre aquest temps de prova com un moment d'elecció. No és el moment del teu judici, sinó del nostre judici: el temps per triar entre el que compta veritablement i el que passa, per separar el que és necessari del que no ho és. És el temps de restablir el rumb de la vida cap a tu, Senyor, i cap als altres. I podem mirar a tants companys de viatge que són exemplars, perquè davant la por, han reaccionat donant la pròpia vida”.

Amigues i amics que ploreu un ésser estimat, us vull dir que si els heu perdut en aquest món, els heu guanyat d’una altra manera, els sentireu molt a prop, a cau d’orella, en molts moments. Els reconeixereu en les coses quotidianes de la vida, especialment en les coses que semblen més petites i insignificants, serà com si us piquessin l’ullet.

I un dia més o menys proper us retrobareu amb ells en el Paradís que el Senyor ens té reservat. Aquesta eucaristia en el món present, és un tast del gran banquet del Regne. Recordem-los, doncs amb agraïment prop de l’altar i abans professem la nostra fe en la resurrecció de la carn.