Recomençar

Ascensió 2020

Jesús Ressuscitat havia indicat a les dones que diguessin als deixebles que anessin a Galilea, que allí el veurien. Aquest és també el destí que assenyalen els àngels “Galilea”... I podríem preguntar-nos  per què aquesta insistència en Galilea? Si Jesús va ressuscitar a Jerusalem! Per què a Galilea és on va començar tot, era la pàtria de Jesús, el lloc de la seva predicació, el lloc de la crida dels deixebles, el lloc on ho havien deixat tot per seguir-lo, el lloc on  havien posat els fonaments de la seva  amistat... Sí tot va començar a Galilea, com diu Pere a casa de Corneli (Fets 10, 37) Els qui hem tingut la fortuna de pelegrinar a Terra Santa, hem sentit la diferència que hi ha entre la Ciutat Santa de Jerusalem, tan solemne i bigarrada, tan carregada d’història i de ritual... i la senzillesa de Natzaret o la quietud del llac... Quantes vegades, ens convé anar a les primícies del nostre amor, als orígens de la nostra vocació, potser a aquell dia que vam refermar la nostra voluntat de ser cristians o que vam començar una relació que ens va canviar la vida. Fixeu-vos, portàvem més de dos mesos sense poder venir físicament a l’església i, d’alguna manera, ho enyoràvem. És cert que ens hem pogut unir a les celebracions des de casa... però ens faltava poder-nos veure encara que sigui una mica a distància i amagats darrera d’una mascareta.

Finalment, dubtant alguns d’ells que realment hagués ressuscitat, accedeixen a anar-se’n a Galilea «a la muntanya que Jesús els havia ordenat». Els biblistes comenten el fet és la quarta vegada que Mateu menciona aquesta «muntanya» misteriosa, deliberadament innominada. La primera vegada que s’esmenta, és en el que anomenem el sermó de la muntanya, quan Jesús hi inaugurà l’ensenyança sobre el Regne de Déu, no basada en el Decàleg del Sinaí, sinó en les benaurances. Les dues mencions de l’entremig són les dues multiplicacions dels pans que serviren per assaciar 5.000 i 4.000 homes adults (sense contar dones ni infants) respectivament, i que mogueren Jesús la primera a retirar-se a «la muntanya» tot sol, per evitar que el fessin rei (Jn 6,21), la segona per guarir tota mena de xacres i tolits, la segona. La darrera menció  és la que hem escoltat suara i és la que clourà la seva presència terrenal entre els seus deixebles i servirà per mostrar als Onze el canvi radical de plans que ha concebut, de resultes del seu “fracàs” com a Messies d’Israel: “a partir d’ara s’hauran de dirigir a totes les nacions paganes i n’hauran de fer deixebles en «el nom» del Pare, el seu i de l’Esperit Sant, d’un Pare proper i familiar que ha vessat el seu Esperit sobre la creació perquè aquesta li procuri fills i filles, i no d’un Déu omnipotent que inspira temor i dicta lleis. Els Onze han de continuar les ensenyances que ell havia iniciat a «la muntanya» de les benaurances, «ensenyant-los a guardar tot el que jo us he prescrit», i els assegura la seva presència constant enmig d’ells.

Estimats germans i germanes avui és també la 54 Jornada Mundial de les Comunicacions Socials Quan el 24 de gener, festa de Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes, el Papa va signar el missatge anual per aquesta Jornada, encara no s’havia desfermat la pandèmia i, no obstant això, l’actualitat del seu contingut és ben palesa. El tema, força original en un missatge pontifici, és el protagonisme del gènere de la narració, del relat, de les històries de vida. Francesc, en la seva predicació apel·la sovint a experiències viscudes, ho sol fer també el nostre Arquebisbe, el Cardenal Joan Josep Omella. Doncs dedica el seu missatge a la importància d’explicar històries des dels altaveus de la comunicació:  «Històries que construeixin i no destrueixin, històries que ajudin a retrobar les arrels i la força per avançar plegats. Enmig de la confusió de les veus i dels missatges que ens envolten, necessitem una narració humana, que ens parli de nosaltres i de la bellesa que posseïm. Una narració que sàpiga mirar el món i els esdeveniments amb tendresa; que expliqui que som part d’un teixit viu, que reveli l’entreteixit dels fils amb els quals estem units els uns i els altres.»

En un temps en el qual milions de persones s’han mostrat àvides d’informació, els mitjans de comunicació han disparat les seves audiències. L’ús de les principals plataformes socials ha experimentat un augment del 55%. No obstant això, l’excés d’informació ens enfarfega, ens desorienta, ens narcotitza i ens afligeix. I cada dia hem hagut de fer una tria de la gran quantitat de dades que ens arriben, hem hagut d’escollir aquelles que més poden afavorir i fins i tot esperançar els altres.

Hem esdevingut, molts de nosaltres, agents d’explicació d’històries. I de la mateixa manera que quan arribava una pila de cartes postals escrites  «per a la tropa»  —com definia gràficament un cardenal—, hom privilegia aquella lletra que és manuscrita, que sap que és pensada precisament per a mi.

Voldríem consumir solament aquell missatge que ens han fet arribar amb amor. «Per obra de l’Esperit Sant cada història, fins i tot la que sembla escrita amb ratlles més torçades, pot tornar-se inspirada, pot renéixer com una obra mestra, convertint-se en un apèndix de l’Evangeli», diu Francesc. Donem suport als mitjans de comunicació de proximitat.  Catalunya Cristiana  i Ràdio Estel  —avui també presents a les xarxes—  són, des dels seus orígens, plataformes per difondre testimonis, històries de vida, relats que arriben al cor cercant la conversió...

Com deia Benet XVI i recull Francesc, l’Evangeli no és sols una comunicació de coses que es poden saber sinó de fets que canvien la vida. Com els va canviar la vida als deixebles allà a Galilea, on tot va començar.