El desert: feres i àngels

Diumenge I de Quaresma

Quaresma és el temps de posar nom a les nostres temptacions, que es tornen més subtils i sibil·lines com més anem avançant en el camí del seguiment de Jesús, com més grans ens fem.

La bella aliança de Déu amb Noé que hem escoltat en la primera lectura és una aliança en primer lloc amb els éssers humans i els seus descendents, però és també una aliança amb tota la creació, els altres éssers animats, els ocells, el bestiar i tots els animals domèstics i feréstecs que han sortit de l’arca. Cal que tinguem una justa relació amb els animals, també són creatures de Déu, els hem de respectar i podem aprendre d’ells moltes coses, la fidelitat, la tenacitat, la tendresa... sense caure ni en la ideologia animalista ni en la supèrbia de creure’ns el reis de la Creació. El Papa Francesc a la Laudato si denuncia que cada any desapareixen milers d’espècies vegetals i animals que ja no podrem conèixer, que els nostres fills ja no podran veure, perdudes per sempre (n. 33) I cita el catecisme quan recorda amb fermesa que el poder humà té límits i que és contrari a la dignitat humana fer sofrir inútilment els animals i sacrificar sense necessitat les seves vides. És un tema actual en el qual cal aprofundir-hi, però en tot hem de trobar un equilibri.

Marc no descriu les tres temptacions com faran Mateu i Lluc, les temptacions de la màgia, del poder o de l’espectacularitat. Diu, senzillament, que Jesús “vivia entre els animals feréstecs i l’alimentaven els àngels”, és a dir que estava en companyia de feres i que els àngels el servien.

En la mentalitat simbòlica de la Bíblia, tant els animals feréstecs com els àngels són persones, persones conegudes pels seus oients o lectors. Les feres poden ser els qui devoren els béns de les vídues i els orfes. Les feres poden ser també els poderosos d’aquest món que volen instrumentalitzar-lo pretenen imposar-li com s’ha de presentar davant d’Israel. Però Jesús no es veu afectat davant dels poderosos, com ho veiem en el decurs de tota la seva vida pública, sap torejar els fariseus, els mestres de la llei, Ponç Pilat o Herodes (recordem que Jesús a aquest el compara a una guineu). En surt airós.

I els àngels? Els qui fan l’ofici d’àngels, són els voluntaris que presten servei a les comunitats. Els àngels són les persones lliures que es posen al servei de la missió del Mestre: Marta, Maria, Llàtzer, Nicodem, el deixeble estimat., les dones que sostenien Jesús amb els seus béns.

Tota la vida pública de Jesús quedarà emmarcada dins d’aquesta escena. Trobarà feres i trobarà àngels. Però Jesús farà que uns i altres convisquin. Així en ell es complirà l’ideal messiànic anunciat per Isaïes 11, 6-9 quan diu: “El llop conviurà amb l’anyell, la pantera jaurà amb el cabrit; menjaran junts el vedell i el lleó, i un nen petit els guiarà. La vaca i l’ossa pasturaran juntes, jauran plegades les seves cries. El lleó menjarà palla com el bou,  l’infant de llet jugarà vora el cau de l’escurçó, el nen ficarà la mà a l’amagatall de la serp. Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la muntanya santa, perquè el país serà ple del coneixement del Senyor...

El desert i les temptacions. A partir del segle IV els anomenats pares del desert, amb les seves sàvies sentències, també hauran de conviure amb animals feréstecs i  àngels (Joan Perucho).

Jesús convertirà el desert en un paradís. Sabrà veure venir els poderosos i els tractarà airosament. Sabrà detectar les lluites de poder dels seus deixebles i convèncer-los que aquest no és el camí... A la vida també nosaltres hem d’aprendre a conjugar uns i altres, serpents i coloms. Hem d’aprendre a ser homes i dones de comunió. Per això avui no podem ser ingenus davant l’estratègia dels poderosos del món que volen manipular i oprimir i procuren treure profit fins de les vacunes... i hem de ser agraïts envers aquells que dediquen el seu temps abnegadament als altres, el personal sanitari o els voluntaris dels ponts solidaris, dels corredors humanitaris i de les campanyes de sensibilització.

Jesús comença a predicar la bona notícia del Regne de Déu, precisament quan “Joan fou entregat” en mans del poder i decapitat per Herodes.  La passió de Joan fou resultat d’una conxorxa frívola. La de Jesús un xoc frontal amb la cultura perversa del seu temps i seva la darrera gran temptació, la de Getsemaní, probablement va ser la de pensar si el seu sacrifici tindria algun sentit.

Quaresma és el temps de posar nom a les nostres temptacions. Potser algunes de les més grans són la peresa i la queixa constant. El Papa ho repeteix sovint: “la peresa és un verí, és una boira que rodeja l’ànima i no la deixa viure)”. Posem-hi nom a allò que ens vol allunyar de la nostra missió i adonem-nos també que en els nostres dies molts fan l’ofici dels àngels i fan més lleu la nostra lluita.