Estupefacció i corporalitat

Diumenge III de Pasqua (18 d’abril de 2021)

Podem imaginar l’esglai i l’alegria dels apòstols quan veieren el Ressuscitat. Què ens passaria a nosaltres si una persona estimada morta, tornés a la vida? Quedaríem estupefactes i amb una alegria que no ens podem imaginar.

Aquell Jesús Ressuscitat és corpori, no és un esperit. És aquell que havien vist morir, té carn i ossos, demana que el palpin, menja a gust un tall de peix, com havien fet tantes vegades... El centre de la nostra fe és un cos viu. Sant Pau usa a bastament la imatge del cos i els membres i d’aquí a unes setmanes celebrarem el Corpus, la festa del Cos i la Sang de Crist.

Però ja des del principi, hi havia comunitats docetes que afirmaven que el Salvador tenia un cos aparent, purament espiritual. Aquest docetisme ha travessat la història i, en formes diverses, ha arribat fins als nostres dies. Tots recordem aquell magnífic grup escultòric, el Davallament de Sant Joan de les Abadesses, també conegut com el Santíssim Misteri, del segle XIII, amb set imatges molt expressives, que representa el Davallament de la Creu i que es troba a l’església de l’antic monestir. Doncs bé, en aquells temps medievals hi havia els càtars que creien que  Jesucrist era un àngel que, per la seva condició d’esperit pur, no va encarnar-se en cap cos, sinó que, per fer-se entenedor a les persones, va dotar-se d’aparença humana. Per això aquest Davallament i d’altres que hi ha a les valls pirinenques, volen mostrar la corporalitat del Senyor. Ja no són frescos, ja no són pintures, són imatges de ple volum, avui en diríem en 3D, perquè Jesús no és una pura aparença, és un cos.

I avui? En poc temps m’han demanat dues conferències sobre la mort i el més enllà. I la invitació no ha partit de cap grup d’Església, si no d’institucions civils. Què vol dir això? Que arran de la pandèmia, ens hem familiaritzat amb la mort i ens preocupa el més enllà. I també que voldríem saber què passa amb el nostre cos, després de la mort. La mort és una evidència: naixem per morir. Però la resurrecció de la carn no és cap evidència, és objecte de fe, és atansar-nos de puntetes al Misteri i arraulir-nos davant d’ell. I aquesta experiència de creure ens omple de pau, és el resultat de la Pau que el Ressuscitat volia infondre’ls.

La fe en la resurrecció està íntimament lligada a la fe en l’encarnació. Aquell Jesús que neix és un nen com els altres nens, no és una aparença d’infant, és un nen de carn i ossos al que la mare faixa amb bolquers perquè es fa a sobre el que es fan tots els nens. Per això hi ha molts artistes que en el decurs de la història ens han mostrat imatges que subratllen aquesta corporalitat. Una bona novel·la recent d’Erri de Luca, molt documentada, que es titula La natura exposada, va precisament en aquesta línia. Com la corporalitat ens fa la humanitat de Jesús més propera. Santa Teresa d’Àvila, la Santa, no es feia dir “Teresa de Crist”, sinó Teresa de Jesús.

Avui, abans de la comunió diré “el Cos de Crist”, i tota respondreu “Amén”, “m’ho crec”. La mort és una evidència. La resurrecció és un acte de fe.  Convertir-se no és simplement canviar d’estil de vida o rectificar. Convertir-se és creure. I pecar no és solament conculcar els manaments – com hem recordat a l’epístola i de què em parlat amb els joves de les nostres parròquies aquesta setmana, aquí mateix. Pecar (que vol dir errar el tret, no encertar) és resistir-se a creure. I per això la missió del Ressuscitat és enviar els apòstols a predicar per tot el món la fe i la conversió començant per Jerusalem. Senyor dona’ns més fe en la resurrecció de la carn!