Sant Jaume, 2021

Estimats germans i germanes,

Avui comença l’any Xacobeu que, degut a la pandèmia, s’estendrà dos anys 2021 i 2022. Demà sortim cap a Santiago amb el Pare Tomás Palliparambill, allí ens trobarem amb l’Enric el director del cor i la seva esposa. Encomaneu-nos... Cada persona que pelegrina a Sant Jaume, o a d’altres centres de pelegrinatge, ho fa per motius diversos. Cada persona amb nom i cognoms, és única i irrepetible. I hem de mirar la persona. No hi ha religions, hi ha persones religioses, no hi ha malalties, hi ha persones malaltes (els símptomes de la Covid són tan diversos i fins i tot personals!). M’atreviria a dir, no hi ha formacions polítiques, hi ha persones que es dediquen a la política.

En el decurs dels darrers deu anys, la Catedral de Santiago de Compostel·la ha estat bellament restaurada, recobrant el seu antic esplendor com a lloc d’acolliment i de pregària de milers i milers de pelegrins de tot Europa. Després de setmanes o de mesos de travesses sovint difícils, quan els pelegrins arribaven a aquesta catedral a abraçar la imatge de l’apòstol i a pregar davant del seu sepulcre els devia semblar que arribaven al cel... El pelegrinatge és un resum de la vida cristiana, de l’itinerari vital de tots nosaltres. Cada dia és un nou pas, cada nit un nou repòs, cada gota de rosada nova frescor, cantem, hem de procurar fer camí plegats i avançar sempre malgrat els contratemps, assumint que sovint tots tenim la temptació de tornar a enrere, que caiem i ens aixequem,... L’important no és sols el camí, és la meta cap a la qual caminem que il·lumina tot el camí. El pòrtic de la Glòria, amb la seva policromia, és talment la porta d’entrada a l’any Xacobeu Aquest magnífic pòrtic de pedra policromada, el pòrtic de la Glòria, presenta en el mainell que divideix les portes obertes dia i nit, la imatge sedent de l’Apòstol Sant Jaume, de faccions serenes i acollidores. El fet que l’escultura de Santiago estigui en el lloc on habitualment es representava Jesús o Maria, és un signe de la rellevància que tingué durant segles el sant i també el bisbe d’aquella diòcesi que el succeïa... Si en temps de conflicte, el bisbe de Roma deia: “sóc el successor de Pere”, el bisbe de Compostel·la li responia: “doncs jo sóc el successor de Jaume”. Aquella disputa pel poder que hem escoltat a l’evangeli d’avui, es perpetua al llarg de la història. Jaume i Joan, els enèrgics “fills del tro” amb la seva mare d’intermediària, volien ocupar els llocs de Pere i de Judes, és a dir del cap dels apòstols i del que portava l’economia del grup. El Senyor serenament desemmascara aquella conxorxa i mostra amb el gest servicial del rentament de peus del Sant Sopar, quina és la seva veritable missió i quina ha de ser la dels seus seguidors. I a la fi, Jaume i els seus companys, ja convertits, també van complir la seva promesa ardida i van donar la seva sang per Crist.

Hi ha una peculiaritat en aquest gran retaule en pedra, en la part alta que és que l’evangelista Mateu, no porta el símbol de l’àngel o de l’home amb què se’l sol representar habitualment –com en el rosetó d’aquesta església- si no amb una caixa forta per recordar que ell, el  blasmat recaptador d’impostos es va convertir en l’home que va fer la millor inversió.

I és que en el pelegrinatge és un dels llocs on més s’experimenta la Providència de Déu.

El Papa Francesc ha instituït la Jornada Mundial dels Avis i de la Gent Gran, que se celebra avui diumenge, en la proximitat de la festa de Sant Joaquim i Santa Anna, els avis de Jesús, que s’escau demà.  Els qui hem tingut el privilegi de conèixer i conviure amb els nostres avis, sabem la riquesa que això ha representat en les nostres vides. Els qui encara en teniu, cuideu-los, és un privilegi.

És important el tracte que tenim amb cada persona. De vegades, afectuosament, a les persones grans se’ls diu “avis” quan no en són i, per això és important de parlar també de “gent gran”. Altres parlem dels ancians en tercera persona, quan la majoria de nosaltres ja comencem a ser-ne i tots estem cridats a ser-ne algun dia.

El Papa Francesc de vuitanta-quatre anys, parla als ancians amb realisme i en primera persona: “Soc molt conscient que aquest missatge t’arriba en un moment difícil: la pandèmia ha estat una tempesta inesperada i violenta, una dura prova que ha colpejat la vida de tots, però que a nosaltres ens ha reservat un tracte especial, més dur. Molts de nosaltres hem emmalaltit, i tants s’han anat o han vist apagar-se la vida dels seus cònjuges o dels seus éssers estimats.”

Recordo que una vegada, a l’estació de Badalona, em vaig trobar a un ancià, encara ben actiu. Em va dir: “fa poc una noia que vostè coneix ha vingut a fer-nos una conferència a l’Aula, estava bé, però mossèn, recordi, si us plau, a les persones grans ens han de dir coses dures i madures”. No ho he oblidat. Un dels pitjors errors que podem cometre en tractar un vellet com si fos un infant petit.  Perquè de vegades també tractem els nens i nenes com si fossin beneitons. Cada persona demana un tracte respectuós i afectuós, apropiat a cada edat, però adult.

Recordo el cas d’una mare i un fill adults que van fer conjuntament el Camí de Santiago, em deien en tornar que havien sortit temes de conversa d’una profunditat i una sinceritat que mai abans havien tractat. que no havien sortit mai en la seva vida.

Anem a participar de l’eucaristia, l’aliment del nostre camí.  Germans, que visquem la joia dels qui han arribat a bon terme,