Pelegrins i fanàtics

Diumenge XV del temps ordinari

Estimats germans i germanes,

La primera lectura d’avui se situa en el temps en què el poble hebreu estava dividit en dos regnes: Israel al nord i Judà al sud. Amós era del sud era pastor de Téqoa a dues hores de Betlem, al cor de Judà. Un pastor a qui una indefugible crida divina el va arrencar de la seva comoditat i, sense ser profeta professional, se’l va emportar a predicar al nord. El santuari estatal del nord es deia Beth-el. Allí la inesperada veu del profeta pastor de Judà s’alça com un crit dels pobres i anuncia un perill: l’amenaça de la poderosa Assíria.

Amós, denuncia la idolatria, les injustícies socials, la immoralitat ètica, i el culte corrupte reduït a l'exterioritat en uns temps pròspers. Una veu dissonant enmig  de l’opulència, la despreocupació  i el complex de seguretat de què gaudia una minoria afortunada (Cf. Gomà). Amós havia anunciat la mort violenta del rei i la deportació del poble lluny de la seva pàtria. El passatge que hem proclamat se situa en el moment que Amassià, sacerdot de Beth-el, el denuncia al poderós rei  d’Israel Jeroboam i li ordena a Amós que fugi i que es guanyi el pa fent de profeta a sud, a Judà, perquè Beth-el era un santuari estatal, un lloc de connivència del poder polític i religiós. Un text que llegit en pregària és de gran actualitat.

Després que Jesús no és acceptat a la seva terra -ho escoltàvem diumenge passat- i abans de donar per conclosa la seva missió a Galilea, l’evangeli d’avui explica un assaig de missió. El Mestre vol entrenar el seu equip de dotze deixebles en una reduïda campanya missional. Des d’un punt de vista històric la iniciativa marca un canvi de tàctica: l’evangelització surt de la sinagoga als camins. L’evangelista Marc que escriu els fets uns quaranta anys després sota l’experiència de la predicació apostòlica ja per tot el món, considera aquell assaig primerenc com a model de missió cristiana en general.

Avui estem assajant també noves formes missionals, d’acord al nostre temps. Els més grans recorden aquelles missions populars que omplien els temples amb predicadors abrandats. Les formes han de canviar, però la missió continua. Ja no són predicadors que venen de fora, hem de ser nosaltres que sortim de les nostres àrees de confort per dialogar amb el món, amb la política, amb la ciència, amb la cultura i amb les arts, amb els joves... Això i no altra cosa és el que en diem “Església en sortida”.

Per això convé fixar-se en les característiques d’aquell assaig:

 

Enviar de dos en dos té la força dels testimonis. Perquè un acord sigui vàlid calen dos testimonis. Aquest sortir avui s’ha de fer sinodalment no individualment, no fent gestions paral·leles que prescindeixen dels responsables.

Jesús els recomana que fora del bastó i les sandàlies no prenguin res pel camí: ni  pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit... Jesús envia els dotze escollits sense mitjans, lleugers d’equipatge i confiant que els acullin. L’hospitalitat és sagrada en moltes tradicions religioses. Els hostes han de ser tractats com el mateix Crist. Una pobresa exterior que els convida a confiar en la Providència.

Li hem de demanar al Senyor de ser més sensible al seu amor provident. L’excusa econòmica és una bona excusa: “no tenim mitjans”, si no en tens busca’ls i si estem ben atents, quants signes de la providència palpem cada dia! els palpem també quan sentim que nosaltres mateixos esdevenim signes d’aquesta Providència per als altres.

Ben aviat comença l’any Xacobeu, alguns d’aquí la parròquia fareu el Camí. I el pelegrinatge és el símbol de tota la vida humana. I els qui heu peregrinat sabeu que al cap d’uns dies de caminar, tot és sobrer, tot fa nosa i sembla que només vulguem alleugerir l’equipatge. I, per això, els autèntics pelegrins sou sensibles als signes de la Providència.

I en aquesta missió trobem també els esperits malignes són les ideologies fanàtiques contràries al projecte de Déu. A alguns països de llatinoamèrica i aquí mateix, de vegades la paraula fanàtic no té connotacions negatives. Un fanàtic vol dir una gran afeccionat. Un fan, un afeccionat, diem escurçant la paraula. Però tots temem els altres fanàtics, els extremistes radicals, aquestes persones malaltisses amb les quals és impossible dialogar. Hem d’estimar tots perquè hem d’estimar els enemics.

Aquesta és la nostra vida. Fem camí en comunitat, encara que sigui en petites comunitats i confiant sempre en la Providència. I ens trobem persones acollidores, respectuoses i també amb persones tancades de ment i de cor. Son aquelles feres de què parla l’Evangeli amb les quals convivia Jesús en el desert. Afortunadament també hi havia “àngels” que el servien.

En aquest assaig de missió Jesús convida als apòstols a ungir malalts. Dijous a la tarda, ungint un moribund vaig palpar la tendresa i el respecte de l’esposa i dels fills que l’acompanyaven al voltant del llit. L’esposa emocionada li va cantar aquest cant de confiança: “Vos sou Senyor ma fortalesa/ ma roca viva sou Senyor...” Vaig constatar una vegada més el bé que la unció fa no solament al moribund, si no als qui el volten. Sí en aquest camí missional i sinodal, el nostre tresor més preuat són els sagraments. Avui l’Ariadna que es prepara pel matrimoni, participarà per primera vegada de l’Eucaristia. Que siguem conscients de la importància de prendre la comunió, per viure en comunió.