Vacances difícils

Diumenge XVI de durant l'any 

Estimats germans i germanes,

L’Evangeli d’aquest diumenge se situa després de l’episodi de la mort de Joan el Baptista: un tràgic final arran d’una festa frívola. Un fet aquest que va doldre molt el Senyor: Jesús estava de dol i alhora era el moment d’un nou impuls. El grup de Jesús s’havia fet famós i la gent no els deixava ni temps per menjar.

I, d’altra  banda, Marc ens relata el retorn dels dotze aquella missió de prova, aquell assaig de missió que escoltàvem diumenge passat. Els apòstols conten a Jesús tot el que havien fet i ensenyat. I devien estar físicament cansats. Així doncs tenim a Jesús de dol i  -i allò que cansen més són les emocions- havent de donar resposta a moltes necessitats... i els apòstols també. Però aquell temps de descans a què el Senyor els convida resulta frustrat...

Aquest divendres ens arribava una notícia trista, que al bisbe Toni Vadell, auxiliar de Barcelona, li han detectat un tumor de pàncrees. El bisbe, que fa uns mesos ens va visitar aquí a la parròquia per conversar amb el grup interparroquial de joves, ha escrit: “li demano al Senyor de poder afrontar aquest moment de malaltia, sentint la seva companyia, intuint que tot això és una crida amorosa Seva per estimar-lo i seguir-lo més. La rebo com una nova missió, la d’estar més a prop de la seva Creu, sentint la protecció de la Verge Maria...” La nostra pregària per a ell.

El mateix divendres ens arribava també una altra notícia, aquesta vegada joiosa, que fra Josep Parra, dominic català,  missioner a Guatemala, fins ara bisbe auxiliar de  la capital, havia estat nomenat bisbe residencial de Santa Rosa de Lima, a Cuilapa, uns diòcesi amb mig milió d’habitants a la frontera amb El Salvador. El primer destí en aquell país va ser Alta Verapaz, una regió al nord de la capital que sempre ha estat lligada als dominics, des que Bartolomé de las Casas va introduir el cristianisme entre els seus habitants en temps de la colonització. Parra hi va arribar en un moment especialment conflictiu. Els seus primers 18 anys foren de lliurament incondicional als indígenes q'eqchi enmig de la pobresa més extrema i de la violència més fratricida, a l'inici de la guerra civil, el 1980. Ara, amb 71 anys, assumeix aquest nou repte amb alegra disponibilitat. Com deia la notícia ens arribava divendres, festivitat de la Mare de Déu del Carme, i el bisbe sempre ha agraït com va marcar el seu itinerari vocacional  la Germana Concepció Verdaguer, una religiosa carmelita de la caritat Vedruna. Malgrat la feina tan intensa i els problemes de salut, mai no  ha deixat de somriure... Ha dit: “com Maria jo també, reconeixent que sóc poca cosa, però també posant confiança en ell, li he dit: “que es faci en mi”.

Sant Joan de la Creu escrivia que “l’ànima que camina en amor ni cansa, ni es cansa” . En efecte, el que més ens cansa no és tant la feina o qualsevol altra activitat intensa, sinó el fer les coses a contracor, per obligació, sentint-nos esclaus, ... Aleshores, ens anem esgotant psicològicament, ens envaeix el desànim i tristesa, i cansem també als altres amb les nostres constants queixes i protestes.

Les vacances són necessàries. I més en uns temps feixucs com els que estem travessant. Però no sempre en podem fer i, en canvi n’hem de fer. Cal aprendre a  demanar-les com un do.