El sil·logisme

Diumenge XXXI de durant l'any

“Tot home és mortal, Joan és home, per tant Joan és mortal.” Aquest era un sil·logisme senzill, que molts vam aprendre a lògica. Premissa major, premissa menor i conclusió. Un amic, metge i sacerdot, em deia que és un raonament mica capciós perquè sabem que tot home és mortal, perquè hem vist morir en Joan, en Pere i la Maria, aquests dies en Roberto i en Rafael Maria, monjos cartoixans... Abans de passar de l’universal al particular, hem passat del particular a l’universal.

Però malgrat aquesta limitació nosaltres seguim usant aquesta lògica que ens serveix.

Dic això perquè a l’evangeli d’avui en el debat amb el mestre de la llei, Jesús li planteja un sil·logisme. Aquell mestre li pregunta pel manament més gran, i Jesús li respon amb dos: “estimar Déu sobre totes les coses” (premissa major) i estimar els altres com a tu mateix (premissa menor). Aquells dos arguments devien convèncer el mestre de la llei que encara hi afegeix un matís interessant sobre la premissa segona quan diu que : “estimar els altres com a si mateix és millor que tots els sacrificis i totes les ofrenes cremades a l’altar”. Aquell mestre era savi, però ignorava que Jesús seria l’anyell sacrificat per la salvació del món, per amor. Per això Jesús després d’elogiar-lo li diu: “No ets lluny del Regne de Déu”. No ets lluny, però encara no hi ets. Perquè encara li faltava la conclusió del sil·logisme, que és la que Jesús dirà al sant sopar, us dono un manament nou: “que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat.” En aquest “com” hi ha tota la força i tota l’originalitat del missatge cristià.

Hi ha gent que diu que estima Déu sobre totes les coses, però no s’estima el proïsme... En malfiem...  Hi ha gent que diu que estima el proïsme, però no estima Déu. Segurament no tenen el do de la fe, es queden curts. Però tots els que mirem de complir els dos primers som com el mestre de la llei: no estem lluny, però encara no hi som. Encara ens falta donar un pas, que és el “com”.

Com estimava Jesús? Ras i curt. Amb un amor que el porta a perdonar, a estimar els enemics i a donar la vida perdonant. Aquesta amor es va descobrint progressivament tota la vida.

Aleshores complir aquest manament nou és la conclusió que ens ajuda a comprendre les dues premisses precedents. És més, només si estimem com Jesús va estimar podem entendre què vol dir estimar Déu i el proïsme.

En nou dies, la Cartoixa de Santa Maria de Montalegre ha acomiadat dos mestres de silenci: el germà Roberto -ferm, cortès, d’ulls blavíssims i veu potent-  i el germà Rafael Maria -invident, alegre i confiant en Déu en la salut i en la malaltia. Fa pocs dies li va dir al metge que no arribaria als cent anys... s’ha quedat amb 97. Ells dos van optar per un estil de vida, estrany per al món que els porta a estimar vora la creu, morint ja en vida. “Inoblidables”, em digué referint-se a ells el P. Prior. Potser l’enterrament d’un cartoixà és una de les celebracions que més impressionen per la seva sobrietat, el cant pla, la pietat i el retorn a la terra; m’ho deien dos feligresos que hi van assistir per primera vegada.

El filòsof Francesc Torralba diu que “qui ha contemplat en silenci el rostre d’un mort, i sobre tot d’una persona estimada, sap que la vida no és un joc, sinó una possibilitat única i irrepetible, que mereix ser viscuda amb tota la seva intensitat...” (Rostres del silenci, 161). Perquè vida i mort van acompanyades i també a l’enterrament vaig ser testimoni amb alegria de com la comunitat cartoixana s’ha enriquit amb noves vocacions.

Diuen que una de les experiències que més ens va unir durant el temps de confinament és el silenci. Els carrers i les places a moltes hores esdevenien paisatges silenciosos.  I a la nostra llar les estones llargues silents, sols i acompanyats, ens ensenyaren a conrear el silenci interior que avui ens ajuda a valorar els brots de vida germinant al nostre voltant. En el silenci molts hem après a estimar d’una altra manera.

Ara que s’apropa la solemnitat dels fidels difunts, fem una pregària silenciosa i confiada per aquells que ens han precedit en el senyal de la fe i ara dormen el son de la pau i experimentarem un tast de resurrecció, perquè ells ara només poden fer una cosa: estimar com Jesús ens ha estimat. Per això creiem que ja són al Regne de Déu.