Rau-rau

 Diumenge XXIX de durant l’any

Les lectures d’aquest diumenge ens parlen de tres virtuts de les quals mai no en tindrem prou: la fe, l’esperança i la caritat. Sempre n’hauríem de demanar més... Les que en diem tècnicament, virtuts teologals i totes tres estan estretament unides.

La primera lectura ens ha parlat de la fe: mantinguem ferma la fe que professem . Aquesta setmana m’he trobat pel carrer amb un bon feligrès habitual que, des de fa temps ha deixat de venir a la parròquia: “T’hem trobat a faltar, però m’han dit que vas als Carmelites...” I ell em respon amb tristor: “No, no hi vaig, és que no hi vaig tinc a dintre un rau-rau...” parlem-ne aviat amb calma... Però no és veritat que tots d’una manera o altra estem passant el rau-rau d’un dolor moral? Ens cal més fe i la fe s’ha d’alimentar perquè altrament mor. La fe d’infants ja no ens serveix. Cal una fe adulta, treballada i madura.

El salm ens ha parlat d’esperança. I quina és l’esperança? Que l’amor de Déu no ens deixarà mai. Moltes vegades ens trobem sols i tristos. Però fins i tot en aquests moments és quan més experimentem la proximitat de Déu i del seu amor que es fa visible, amb ulls de fe en tantes carícies del cel quotidianes: mai res no ens podrà separar del seu amor.

I l’evangeli, implícitament ens ha parlat de caritat. Permet entreveure que entre els apòstols hi havia rivalitats. Sense entrar ara en el fons de la qüestió hi havia dos apòstols, Jaume i Joan, que volien ocupar el lloc d’altre dos, que volien tenir poder, encara que fos en una parcel·la petita

I per superar-la hi ha una forma de caritat de la qual parla el Papa Francesc que és la “caritat social i política” En l’àmbit polític cal un llenguatge més amorós, tou, amable... cal parlar de sensibilitat social, de solidaritat entre els pobles, cal parlar de fer camins junts, valorar el factor humà, les alegries, el reconeixement de la feina i de l’esforç...

L’erupció del volcà de La Palma, ens l’hem mirat de lluny, sorpresos i preocupats, patint perquè a moltes famílies ha canviat la vida però ha suscitat un volcà de solidaritat, com titula recentment la revista ECCLESIA. L’historiador Niall Ferguson, autor del llibre “Desastre. Historia i política de las catastrofes” afirma que el veritablement catastròfic és la gestió del desastre. deia que hem d’aprendre de la història per poder gestionar bé els problemes d’avui. Aprendre de la història és molt més fàcil que la física quàntica o la física nuclear, i espero que els polítics ho puguin fer.

Aquesta tarda, a moltes catedrals se celebrarà l’eucaristia d’inici de la fase diocesana del Sínode. No es tracta de fer més reunions, ni més reflexions teòriques. Tot i que el més pràctic és una bona teoria. Les grans paraules ens cansen. Sínode és una altra visió d’Església, en la qual sou una amplíssim nombre de laic amb uns ministres al vostre servei. És la importància que tota l’Església camini unida ‒això és el que significa la paraula “sínode”‒ des de les claus de la comunió, la participació i la missió.

El que en diem sinodalitat és l’art de caminar junts. La trobada amb l’altre ens canvia i ens suggereix d’altres camins que no pensàvem recórrer, diu Francesc. Cal prendre’s temps cada dia per trobar-nos amb el Senyor i per trobar-nos amb els germans, per anar treballant entre tots la comunió. De vegades pensem o diem, amb aquesta persona no tinc res en comú i no és pas cert, a tots ens ha d’unir la fraternitat existencial..

Ahir a la tarda se celebraren a Santa Maria de Badalona dues eucaristies, una en sufragi de l’Antònia, una mare de família nombrosa, amiga del Monestir, que va morir poc després de l’inici del confinament. Fins ara, degut a les restriccions sanitàries, no s’havia trobat una data propícia per acomiadar-la. Va ser una eucaristia molt i molt sentida, on les llàgrimes es barrejaven amb el goig de donar gràcies units, per fi, per la vida de la mare i l’àvia, tot cantant, perquè és una família amb molts músics. Fins i tot en Quim, el net de l’Antònia li va dedicar una cançó, amb lletra i música d’ell mateix.

I una altra eucaristia fou en memòria d’una participant del cor Godspell Sentits. Em van explicar que la celebren cada vegada que mor un membre de la coral. Em deien que la coral aplega tota mena de persones, creients i agnòstiques, joves i velles, de dretes i d’esquerres que s’uneixen per una finalitat comuna, cantar junts amb sentit en un gènere musical que, per la seva universalitat, és capaç aplega persones de tota edat i condició.

Fa poc més de cent anys a Barcelona es va celebrar un sínode diocesà. Com que era un fet extraordinari, es va fer un repic de campanes a la Catedral, que era un repic inusual perquè normalment la gent deia: “quan a la Seu repiquen, senyal de misteri” (Baldelló).

Sinodalitat, vol dir treballar cada dia la nostra unitat, sentir que formem part d’un tot més ampli i sentir que en la única vida que tenim en aquest món tots tenim una feina a fer. Caminar junts significa sovint caminar al pas del qui, entre nosaltres camina més a poc a poc i això significa assaborir el temps i contemplar el paisatge vital. Només així superarem el rau-rau.