O Bonitas!

 Homilia diumenge XXVIII durant l’any

Vet aquí la inscripció que hi ha en un quadre de la Cartoixa de Montalegre que representa Sant Bru. Perquè així com hi ha sants que han destacat per la recerca de la Veritat, com Sant Albert Magne o Sant Tomàs, i Sants que han destacat per la recerca de la Bellesa, com sant Agustí (“tard us vaig cercar Bellesa sempre antiga i sempre nova") o el Beat Angèlic, Bru es distingeix per la recerca de la Bondat. Bondat, Veritat i Bellesa, es poden posar l’una en el lloc de l’altra, però són diferents, tenen matisos diferents... La bondat és, entre moltes d’altres coses, l’harmonia de l’ésser humà amb la creació de Déu que, un cop creada va veure que tot era bo, i bo de debò i va crear l’home i la dona a imatge i semblança seva perquè veiessin que tot era bo i bo de debò. Essent rigorosos, la paraula grega era alhora bo i bell. Així ho sentíem en aquesta pregària de lloança a la creació que celebràrem aquí mateix divendres passat.  I Sant Bru, des del silenci contemplatiu, des de la proximitat a la terra, des de les llargues hores de solitud, experimentava la bonesa de Déu, davant del qual tot emmudeix.                                                                                                               

És interessant la pregunta de Jesús : “per què em dius bo? Només Déu és bo!” Si ell és Déu ja queda tot clar, però aquell home no sabia que Jesús fos Déu, veia un home creïble i congruent.

I, Jesús, mirant-lo amb afecte, vol que s’adoni que encara li cal créixer interiorment: Encara et falta una cosa… a qui no li falta encara una cosa per ser millor? I per tant avui caldria preguntar-nos què em falta a mi per ser bo? Potser he d’estar més atent a les necessitats dels altres, potser he de ser més generós, més humil, menys accelerat, més harmònic amb la natura, potser he d’estar més atent als signes de la proximitat de Déu... O senzillament m’he d’acceptar tal com soc i qui soc, perquè som qui som i com som o no seríem.

I per això, per tenir claredat interior, hem de fem nostre aquesta pregària tan bonica que hem escoltat a la primera lectura: “Vaig pregar Déu que em donés enteniment i m’ho concedí, vaig cridar l’esperi de saviesa i em vingué.” Perquè el Senyor esclareix les intencions i els pensaments del cor (quina expressió tan bella!) com hem escoltat en la segona lectura.

Jesús parla explícitament de renunciar als béns, una renúncia que els apòstols ja havien fet: “nosaltres ho hem deixat tot i t’hem seguit”, quina és la cosa que els faltava per ser bons? Els apòstols resten sorpresos de la lliçó de Jesús, potser perquè el que els havia dit els tocava de prop? No eren pobres els apòstols? Si ho havien deixat tot per seguir-lo! Es veu que no devien ser pobres del tot! I és que ésser ric no vol dir tenir molt o poc, potser vol dir no està aferrat a allò que hom tingui, poc o molt.

El pas dels anys ens fa pobres, per les pèrdues de salut, o de germans o d'amics... però ens enriqueix interiorment amb els tresors de la saviesa.

I, per això, avui, prop de l’altar, repetim la pregària del salmista: “ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor”.