Perdonem els nostres deutors

Homilia diumenge xxv de durant l’any

Estimats germans i germanes.

Molts de nosaltres estem endeutats en major o menor grau per préstecs i hipoteques. I, sovint, hem de dedicar temps i recursos a fer front a aquests deutes. I és una font de patiment. Hi ha hipoteques i deutes que poden arribar a treure el son o a comportar problemes de salut.  I si no tenim un deute material –que és rar- tots tenim deutes morals: ens inquieta pensar que estem en deute amb aquella persona que no hem anat a visitar malgrat haver-li promès. O a amb aquella altra que havíem dit que trucaríem i no ho hem fet. O aquella conversa per la qual sembla que mai no arribem a trobar el moment oportú. I també tenim persones que estan en deute amb nosaltres i que sabem que mai no ens podran rescabalar.

I això que ens passa a nivell personal o familiar, passa també entre els pobles. És veritat que hi ha un deute extern immens dels països pobres envers els rics. Però el papa Francesc a la Laudato Si ha parlat d’un altre deute, l’ecològic, del “greu deute ecològic que viu la humanitat particularment entre el Nord i el Sud, relacionat amb desequilibris comercials amb conseqüències en l’àmbit ecològic, com també en l’ús desproporcionat dels recursos naturals dut a terme històricament per alguns països. Les exportacions d’algunes matèries primeres per a satisfer els mercats en el Nord industrialitzat han produït danys locals, com la contaminació amb mercuri en la mineria de l’or o amb diòxid de sofre en la del coure, etc.” Especialment, diu el Papa: «cal computar l’ús de l’espai ambiental de tot el planeta per a dipositar­hi residus gasosos que s’han anat acumulant durant dos segles i han generat una situació que ara afecta tots els països del món. L’escalfament originat per l’enorme consum d’alguns països rics té repercussions en els llocs més pobres de la terra, especialment a l’Àfrica, on l’augment de la temperatura unit a la secada fa estralls en el rendiment dels conreus. S’hi afegeixen els danys causats per l’exportació cap als països en desenvolupament de residus sòlids i líquids tòxics i per l’activitat contaminant d’empreses que fan en els països menys desenvolupats el que no poden fer en els països que els aporten capital» i afegeix: «Constatem que sovint les empreses que actuen així són multinacionals, que fan aquí el que no se’ls permet en països desenvolupats o de l’anomenat primer món. Generalment, en cessar les seves activitats i en retirar­se, deixen grans passius humans i ambientals, com la desocupació, pobles sense vida, esgotament d’algunes reserves naturals, desforestació, empobriment de l’agricultura i ramaderia locals, cràters, turons triturats, rius contaminats i algunes poques obres socials que ja no es poden sostenir» (51) Naturalment tot això remet també al deute extern, la pressió del qual obstaculitza el desenvolupament dels pobles. Francesc ha dit que la postpandèmia pot ser i ha de ser l’inici d’una estructura econòmica més sostenible i justa, orientada al suport de la emergència climàtica.

Aquest administrador de la paràbola va condonar als deutors del seu amo part del deute. Els deutors no eren seus, ho eren del seu amo i ell, senzillament, els va rebaixar el deute. Ho feu sens dubte per interès, per assegurar-se el futur, però ho va fer. I Jesús lloa el seu capteniment. Perquè és evident que quan has demanat perdó per les teves culpes, quan has perdonat els teus deutors, potser et sembla que perds prestigi i honorabilitat, però guanyes pau i alegria i el que és més important, et pots guanyar un amic. Sovint ho repetim: qui troba un amic ha trobat un tresor. Quan es recupera una amistat encara ens enriquim més. Per tant, com diu Jesús, guanyem-nos amics, encara que sigui posant al seu lloc allò que ens sembla més material.

Difícilment els països pobres podran retornar el que deuen als rics. Però els qui vivim en països rics sí que podem rescabalar els països pobres d’alguna manera. Són lloables els esforços que fem aquí per integrar els nouvinguts, però també ho son els d’aquells –una minoria- que se’n van als països subdesenvolupats a fer plans formatius, d’acord amb les entitats locals per ajudar a pal·liar les seves mancances. I està en mans de tots evitar llençar el menjar. De petits ens feia angúnia llençar un tros de pa. Avui en dia es llencen tones senceres. L’any 2020, a Espanya, es van llançar 1.364 milions de quilos de menjar a les escombraries...evitem llançar el menjar, reciclem i aprofitem tot allò que es pugui, amb seny i amb sapiència.

Al parenostre parlem de perdonar els nostres deutors. Perdonar-los pot ser, senzillament, condonar-los una part del deute, com va fer l’administrador prudent de la paràbola. Germans, no som dignes que Jesús entri a casa nostra si estem malbaratant els recursos que tenim a les mans.  Demanem-li si més no que rebaixi els nostres deutes amb la natura i amb els pobres amb els quals convivim. Demanem-ne perdó en el sagrament de la reconciliació i intentem complir el que demanem tantes vegades en el parenostre. Així no sols enfortirem els nostres vincles d’amistat, si no que també contribuirem a l’amistat entre els pobles.