El rostre matern de l'Esperit Sant

 Estimats germans i germanes,

Pentecosta no és un fet aïllat, si no la baula d’una cadena que travessa la història i que cada any ens fa reviure aquell primer pentecostes de l’església naixent.  És com una pedra llançada en les aigües tranquil·les d’un llac que es va obrint en cercles concèntrics. Arran del nostre pelegrinatge a Mont Athos, a Grècia, el passat més de febrer, m’he adonat de la importància de l’Esperit Sant en la teologia i he descobert la figura de  Silvà, un monjo rus d’aquesta muntanya sagrada. Thomas Merton va escriure en La Pax Monastique (1958) “Potser descobrim que el monjo més autèntic del segle XX ha estat el pare Silvà, extraordinari starets -paraula russa que vol dir un pare espiritual amb un carisma evident- de Mont Athos.”

Amb la seva oració i el seu testimoni, Silvà és ferment de trobada i de comunió. Esperit Sant no m’abandonis!!! Més d’una vegada de distintes formes aquest crit ressona en els escrits de Silvà. L’Esperit Sant, per aquest savi rus, s’assembla a una mare plena de tendresa: com una mare estima el seu fill i el protegeix, així l’Esperit Sant ens protegeix, ens perdona i ens cura, ens ensenya i  ens alegra. Sí: quant que devem a les nostres mares! El nostre estimat mossèn Ignasi Torrent deia que tota la seva formació cristiana la devia a la seva mare, la Cristina Portabella. Un amic entranyable, laic compromès, em diu que la seva mare adoptiva, la Paquita, serà sempre el seu referent i la cita tot sovint. La Nadia Gulema, aquesta activista afgana que ha patit tant, ens diu que els dos pilars de la seva resiliència són la seva fe musulmana i les abraçades consoladores de la seva mare. Realment l’Esperit Sant té rostre matern!

Silvà segueix dient que, privada de l’Esperit Sant, l’ànima està morta. En el moment en que la gràcia ens toca l’ànima, penetra en ella, tota som, en certa manera, Adam i Eva al paradís: el món s’ha torna de colors lluminosos pels quals, tot et sembla fàcil harmoniós i agradable, l’oració brolla del cor sense esforços, les nostres relacions són plàcides, solcades d’espiritualitat i d’alegria. Hi ha un abans i un després de l’experiència de l’Esperit Sant: diu Silvà que abans del toc de la gràcia, l’home viu pensant que tot està bé i la seva ànima en ordre; però quan la gràcia el visita i es fa senyora d’ell, es descobreix diferent del tot. Però hi ha un  altre moment: aquell que perdem la gràcia per la vanitat. Hi ha tantes persones que sempre conjuguen en primera persona!  Pot ser, doncs que aleshores Déu després d’haver-se’ns manifestat per la gràcia, se’ns torni a amagar. I que el tornem a retrobar després d’una manera insospitada.

Així doncs, fundada en la sinergia entre Déu i l’home, la vida a l’Esperit Sant apareix com un moviment en tres temps, en espiral. El primer temps és el do gratuït de la gràcia. El segon, la pèrdua de la gràcia i la prova de sentir-se abandonat per Déu (la solitud). El tercer temps la recuperació de la gràcia mitjançant el combat ascètic contra les passions i l’aprenentatge de la humilitat. Són tres etapes de duració variable, simbolitzades per la història bíblica del poble jueu: la travessa del Mar roig, els quaranta anys al desert i l’arribada a la Terra Promesa.

Picasso deia: “Jo no busco; trobo” i Silvà deia, jo busco i soc trobat”. En una ànima humil hi viu l’Esperit Sant que dona pau, amor i llibertat. 

Serafí de Sarov, un altre gran sant rus de finals del segle XIX, declarava “el fi de la vida cristiana és adquirir l’Esperit Sant”. L’Esperit Sant arriba silenciosament a l’ànima, per mitjà d’una lectura, d’una trobada, d’una malaltia, d’un passeig per la natura…  Seguint les seves passes pel camí que ell mateix ens proposa en l’Esperit Sant -un camí d’humilitat de kenosi, d’abaixament i de penediment orientat a estimar els enemics- ens veiem empesos a superar les divisions de tota mena: confessionals, culturals i individuals. I ho fem des de dintre transformant el cor. Amb l’staret com a far, se’ns dona la possibilitat d’experimentar un altre camí cap a la unitat dels cristians: una ecumenisme de la santedat.

Silvà només va tenir un deixeble, l’arximandrita Sofroni (1896-1993), i només el visitava un petit grup de pelegrins. Molts se’n mofaven. La vida absolutament excepcional del starets va romandre desconeguda per la majoria i només després de la seva mort es van adonar de la seva santedat. Deia també que l’ànima humil no judica a ningú, es considera miserable davant de Déu i pitjor que totes. En conseqüència s’alegra d’ocupar l’últim lloc. De la mateixa manera que el Verb es va buidar dels atributs de la divinitat, nosaltres hem de buidar-nos del nostre jo i de les nostres passions i obrir a l’Esperit Sant un gran espai en la nostra ànima… es el que feu Maria amb el seu sí. I tot i així en el llit de mort li va dir a Sofroni: encara no he assolit la humilitat. Estimats germans, em sumo a les seves paraules, jo tampoc l’he assolida i per això he esperat ardentment aquest nou Pentecostès a Montserrat, prop de la Moreneta.