El goig de la Veritat

El goig de la Veritat

Diumenge VI de Pasqua

Estimats amics,

en l’interrogatori de Pilat a Jesús que escoltem per Setmana Santa hi ha una pregunta clau que queda sense resposta: “I la Veritat què és?”  I el Senyor no  la respon o, millor, la respon des del silenci. És un silenci eloqüent:  està donant la vida per amor i aquest és el gest més veritable que es pot fer: l’ofrena de la pròpia existència per als altres. Alguns diuen que el Senyor aquesta qüestió, ja l’ha respòs abans quan s’ha identificat amb el Camí la Veritat i la Vida i que l’acabarà de respondre quan doni la vida per amor. Com explica el professor Bosch Veciana, Jesús -com Sòcrates- mor per la causa de la Veritat. En el fragment de l’evangeli que acabem de proclamar, en la intimitat i l’emoció del comiat, Jesús promet als apòstols -que estaven a punt de desertar- que demanarà al Pare que l’Esperit de la Veritat es quedi amb ells per sempre.

La pregunta per la Veritat travessa la història i arriba fins al dia d’avui. I   troba resposta en la solitud i el silenci de l’encontre amb Déu Pare. Ara que falten quinze dies per Pentecosta, invoquem, l’Esperit Sant, que ens ajudi a caminar en la Veritat. A ser persones autèntiques, veritables...  La Veritat ens vindrà per do.  Aquesta Veritat va molt més enllà de l’adequació de l’enteniment a la realitat. A aquesta Veritat amb majúscules  ens hi atansem de puntetes. Veritat vol dir realitat sense vels, desvelada, vol dir confiança, fidelitat, humilitat. Els poderosos, en canvi, es refugien en la mentida, menteixen per mantenir-se en el poder, creient erròniament que la fi justifica els mitjans. No siguem mai d’ells. Abans s’agafa un mentider que un coix, diu amb encert la saviesa popular. 

Celebrem avui la pasqua del malalt. Tots o estem malalts, o ho hem estat o som candidats a la malaltia. Quan una persona se sent malat la feblesa del seu cos, experimenta que l’hora de la veritat ha arribat. Ho deia l’espòs a l’esposa quan en el darrer tram de la seva vida, malalt molt greu, li va obrir el cor: ha arribat l’hora de la veritat.

Avui diumenge, pasqua del malalt, a la missa de dos quarts de dotze administrarem la santa unció. Fa ben poc, un amic em va demanar si podia administrar-la a la seva mare, la Pilar, en situació terminal. Hi vaig anar: estava voltada de fills i nets. Tots van participar. Just acabàvem de cantar el Virolai, que la Pilar va expirar. Mai no m’havia trobat amb una situació així. Tots ens vam emocionar: era talment com si ho estigués estat esperant. A la cambra hi planava un ambient de serenor i de consol.

El bisbe Jaume Camprodon explicava que, essent jove capellà, un dia va assistir una malalta greu. Se la va trobar plorant. Va mirar de consolar-la dient-li que potser encara no havia arribat al final, que mentre hi havia vida hi havia esperança... Ella se’l va mirar sorpresa i li va dir: “estic plorant d’alegria perquè me’n vaig a trobar amb Jesús”. Una lliçó de vida que no va oblidar.

Certament que no cal esperar al final: el sagrament de la unció es pot administrar a tothom que ho demani, en l’ancianitat, en la malaltia o davant d’una operació quirúrgica. En un poble del bisbat de Vic, el rector va anunciar a missa que el diumenge següent administraria la unció, que no calia apuntar-s’hi prèviament. Tots els feligresos es van atansar a rebre-la.

És una ocasió per a fer una bona catequesi d’aquest sagrament, també als infants.

Deixa’t captivar pel seu rostre desgastat, és el lema de la pasqua del malalt d’aquest any... I és ben bé així, les arrugues són els solcs de la terra treballada, mostren que un ha viscut quantes coses que aprenem dels ancians! Mai no els hem de tractar com nens petits. En una ocasió, a l’estació, em vaig trobar amb un badaloní força gran, però encara autònom. Em va dir: “mossèn, quan ens facin conferències als ancians ens han de dir coses dures i madures. M’entén? Dures i madures. No ho he oblidat.

Una amiga poetessa experimentava la veritat, la realitat sense vels, quan cantava “Cel blau”.

Oh cel blau, cel estrellat,

per què quan de nit et miro,

sense adonar-me’n, sospiro

esplaiant ocult dolor?

És tal volta perquè tapes

com cortina desplegada

de la nostra pàtria aimada

el vivíssim resplendor.

Nostra pàtria és dalt la Glòria

a on veurem a Déu sens vel

trepitjant del món l’escòria,

volarem tots cap al cel. (Millet/Lluís de Valls)