El cel a la terra

Ascensió del Senyor 2023

Hi ha tres grups d’esperits que es reparteixen el món: aquells pels quals la terra ho és tot i el cel no és res; aquells que no donen cap valor a la terra i tot al cel; i aquells que ja veiem -o volem veure- el cel present damunt la terra per l’amor. Però per això, diu Sant Pau, cal que deixem il·luminar la mirada interior del nostre cor per adquirir una comprensió profunda i adonar-nos que estimar-nos de debò ja és viure el cel a la terra.

Segons els Fets dels Apòstols, que són talment els evangelis de la infantesa de l’església naixent, Jesús s’enlaira a la muntanya de les Oliveres, el mateix lloc on el Senyor solia anar a pregar, on elevava el seu esperit,  on va passar el seu Getsemaní, el sofriment intens que va precedir la passió. Un amic em deia que sentia que el lloc de l’evangeli on es fa més palès que Jesús és el Fill de Déu és, precisament Getsemaní, en aquella hora isarda de patiment i solitud pregona.  

La nostra pregària, en la solitud i el silenci, en la penombra de la nostra cambra, o contemplant la immensitat del mar, és el que ens ha de preparar quotidianament per veure i viure el cel a la terra, és a dir per a tenir una mirada transcendent de tot el que ens volta, per contemplar la realitat quotidiana amb la bellesa del seu missatge transcendent i perquè quan en sortim, fem l’experiència d’abandonar-nos confiats en les mans dels qui el Senyor ha posat al costat nostre. Així, cada pregària solitària i silent és una elevació del nostre esperit. Mirem la realitat com quan volem amb avió, des de dalt, amb una altra perspectiva. Amb el pensament sempre amunt, sempre enlaire, de què parla la cançó.

Hi ha una expressió casolana que m’agrada molt i que apareix al calendari de l’ermità, després de fer el pronòstic de l’any que ha de venir: “Déu sobre tot”. Per damunt dels nostres judicis humans, per damunt de les nostres previsions o  malfiances quotidianes, per damunt dels nostres judicis -de vegades temeraris- Déu sobre tot.

L’Ascensió no exclou el dubte: mentre alguns es prosternen, d’altres dubtaren.  És la realitat. Tots dubtem un dia o un altre, el dubte és l’onada que purifica la fe de les adherències, però no se l’emporta. Cal que Jesús s’acosti a uns i als altres per enviar-nos en missió, garantint-nos que sempre, sempre el tindrem a la vora. És la tendresa i la proximitat de Déu.

Avui que celebrem la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials, fem memòria agraïda de mossèn Ignasi Torrent Portabella, que acaba de morir. Ell, vicari de la nostra parròquia, va treballar molt a favor de Ràdio Estel i Catalunya Cristiana. Fa cent anys que el Papa Pius XI va proclamar Sant Francesc de Sales patró dels periodistes. El Papa Francesc en el seu missatge li aplica el que diu la Bíblia: “les paraules dolces multipliquen els amics i un llenguatge amable afavoreix les bones relacions.” (Si, 6,5). Una cita que també es podia aplicar al nostre estimat mossèn Ignasi: sempre vam escoltar dels seus llavis paraules dolces i llenguatge amable.

Aquesta setmana he tingut l’ocasió de dialogar en públic amb la Nadia Gulema, una dona jove afgana, que va patir fam i les ferides terribles d’un bombardeig, però que es va refer i que viu i treballa des de fa anys entre nosaltres. Dimecres la Nadia ens explicava la seva fortalesa davant del sofriment dient-nos que la seva fe i l’amor de la seva mare, són els dos pilars que tothora l’han sustentat. Un testimoni de resiliència, encoratjador.

Amics, aquesta setmana que avui comença i que va de l’Ascensió a la Pentecosta, romanguem expectants a la vinguda de l’Esperit Sant, l’esperit de l’amor de Déu i deixem-nos transformar.

I units en el record de mossèn Ignasi Torrent, fem nostres les paraules de mossèn Cinto Verdaguer que com mossèn Ignasi fou incomprès per alguns i estimat per molts:

Ja hi he navegat prou

per les mars de la terra

de golfos de neguit

d’onades de tristesa.

barquet mia, anem,

anem-se’n barca meva,

cap a la mar del cel

avui que està serena.