En rebre el reconeixement Emmanuel Mounier 2024

 

Paraules del Dr. Jaume Aymar Ragolta en l’acte de recepció del reconeixement Emmanuel Mounier 2024. Facultat de Filosofia de Catalunya, 16 de maig de 2024, Sant Honorat, patró dels forners. Propera ja la Pentecosta.

 

Amigues i amics,

si digués que aquest reconeixement és merescut cauria en l’arrogància, però si digués que és immerescut faria quedar malament a l’Institut de personalisme de Catalunya Enmanuel Mounier que me l’atorga i al seu director el Dr. Joan Lluís Pérez Francesch que acaba de lloar-me tan amablement: gràcies de tot cor! Però com que no vull ni una cosa ni l’altra, opto per dedicar-lo a la memòria del jesuïta que em va introduir en el personalisme, el P. Josep Maria Coll Alemany, Doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona (1988), llicenciat en Teologia per la Universitat d'Innsbruck (1966) i diplomat en Psicologia per la Universitat Complutense de Madrid (1964). El Pare Coll era fill del qui fou eminent polític i president del Parlament de Catalunya, el M.H. Miquel Coll i Alentorn i de la seva esposa, una dona forta, Glòria Alemany.  Avui hi ha aquí dues de les seves filles, a qui agraeixo molt la seva assistència.

El P. Coll fou el qui em va convidar a exercir la docència a la Facultat de Filosofia de Catalunya. Ell, impulsor de la Universitat Ramon Llull, pocs abans de morir, el 2017, va rebre de mans del bisbe Sergi Gordo, filòsof, i deixeble seu, una miscel·lània que la Facultat de Filosofia de Catalunya li va preparar, coordinada pel Dr. Armando Pego.  Crec que fou el mateix 2017, al menjador de la infermeria del Casal Borja de Sant Cugat del Vallès, tot dinant, que em va fer una confidència: tenia enllestit una ratio studiorum d’un nou model de facultat de filosofia, no basada en el tomisme ni en el neotomisme,[1] si no en el personalisme. M’hagués agradat aportar en aquest acte solemne ni que fos l’esquema d’aquesta ratio studiorum, però no m’ha estat possible de localitzar els apunts del P. Coll. Fins i tot un dels seus interlocutors, sortosament vivent, el P. Josep Maria Benítez, historiador de la cultura i gran col·laborador del P. Miquel Batllori, desconeix aquest projecte. Si algun dels professors o estudiants presents a la sala els trobés, podrien ser objecte d’una tesi doctoral. Per tant, he hagut d’induir-ne alguns dels seus postulats, basant-me en la figura d’Emmanuel Mounier.

1.- En aquesta Facultat caldria estudiar-hi ètica. Una ètica no basada tant en la llei natural, si no en el diàleg de cultures i religions. És interessant, en aquest, sentit recuperar el diàleg entre Joseph Ratzinger i Jürgen Habermas,[2] el qual afirmava que les religions han de ser preses seriosament, perquè la fe religiosa és raonable. I apostar per les virtuts personals com fa sovint el P. Enric Puig Jofra, també jesuïta i per les virtuts públiques com fa la Dra. Victòria Camps.[3]

2.- També caldria estudiar estètica, però sense oblidar-se de l’ètica, perquè com va afirmar el poeta, filòsof i crític literari José María Valverde, en solidaritzar-se amb José Luís López Aranguren quan aquest fou desprovist de la seva càtedra, nulla estetica sine etica. I impartir-hi la història de l’art i de la bellesa, perquè cada obra d’art és un tractat. A les meves classes aposto per una història de l’art no diacrònica, sinó sincrònica.

3.- Una assignatura imprescindible seria drets i deures humans. I en aquest sentit em remeto a un article fonamental, del professor Pérez Francesch, «Revisitant Jacques Maritain amb motiu del 75è aniversari de la Declaració dels Drets Humans», publicat el passat mes de desembre a Qüestions de Vida Cristiana, la prestigiosa publicació que dirigeix Miquel Calsina.

4.- En aquesta futura Facultat Personalista, s’hi hauria d’incorporar l’Institut de Personalisme Emmanuel Mounier de Catalunya, i n’haurien de ser professors de ple dret Josep Lluís Vázquez Borau i Albert Llorca que l’han dirigit i d’altres experts personalistes que hi ha en la sala.[4] Perquè Mounier fou un personatge excepcional, un cristià compromès, un despert entre adormits, una persona resilient que va mantenir la seva llibertat interior fins i tot a la presó, un home que amb només 44 anys d’existència va fer més per la construcció de l’Europa contemporània que 56 anys de festivals d’Eurovisió. Però potser també les estrelles d’Eurovisió en podrien ser alumnes potencials...

5.- També crec que caldria incorporar-hi un institut de ciències polítiques dedicat a Joan Rigol, l’onzè president del Parlament Catalunya, recentment desaparegut, l’home equilibrat, capellà, casat, pare, vidu i avi, recentment traspassat que, en cert sentit, va fer un recorregut invers al de Mounier, perquè va passar de ser polític en exercici a ser filòsof i teòleg doctorat en les Facultats que tenen seu en aquest Seminari on ens trobem. En concret, la seva tesi va portar per títol «Amor més enllà de la mort» i fou un homenatge pòstum a la seva primera esposa.[5]

6.- Aquesta Facultat Personalista hauria de fer aliança amb el grau FIPE (Filosofia, Política i Economia) que ara s’imparteix a La Salle i que va néixer a la nostra Facultat de Filosofia de Catalunya. Avui vivim la paradoxa que la política ha passat de ser l’art més sublim, l’art de governar la polis, proposta de Plató a la República, a la més blasmada: «tot això és política» sentim dir amb to de menyspreu. Els mals polítics (a l’Església i a la resta de la societat) són aquells que transformen les solucions en problemes, quan els bons polítics han de fer justament el contrari.

7.- La Facultat Personalista, a més d’aules obertes, hauria de tenir aules itinerants, on els alumnes i els professors recorreguessin el Raval i Ciutat Vella i el barri de Llefià i el de Sant Roc i la Mina, i tants d’altres de l’Àrea Metropolitana que coneix la comunitat de Sant Egidio a qui vull felicitar pels cinquanta-sis anys de la seva trajectòria.[6] I els haurien de recórrer en silenci, només observant, sense fer ni una sola fotografia, perquè les millors fotos són les que es fan amb la càmera dels ulls i es guarden a l’àlbum del cor.

8.- Potser un servidor ena aquesta Facultat gosaria d’impartir-hi l’assignatura que de fet ja imparteixo sobre el silenci com a actitud filosòfica. Una vegada l’arquebisbe d’Alexandria, Teòfil, va anar a cercar a l’abat Pambo i va esperar molt temps en va una paraula de l’ancià. Els germans presents es van creure en el deure d’intervenir a favor del prelat: «Digueu una paraula edificant a la seva excel·lència... » i escoltaren aquella severa resposta exemplar: «Si no s’edifica pel meu silenci, tampoc s’edificarà per les meves paraules». Sí: molts dels retrets adreçats als Pares del Desert, recauen més sobre els seus silencis que sobre les seves paraules.[7]

9.- En aquesta Facultat Personalista s’hi hauria d’impartir també Bíblia, perquè com sosté mossèn Pere Campà, rector de l’Estany, avui ni els infants ni els adolescents ni els joves no estudien Bíblia, quan és l’únic que haurien d’estudiar, perquè estudiant Bíblia aprendrien espiritualitat, teologia, filosofia antiga, tradicions, cultura popular... Estudiar Bíblia, però seguint el codex Beza que estudia i difon el Dr. Josep Rius Camps, professor d’aquesta casa, deixeble de l’insigne Dr. Isidre Gomà i mestre del doctorand Pere Cané Gombau president de l’Associació Text. Perquè el Codex Beza està escrit en clau de servei i no de poder.[8]

10.- I finalment last but not least, hi hauria d’haver un institut dedicat a Paulette Leclerq, l’esposa de Mounier i a la seva filla François, la noia malalta que els pares van veure morir prematurament. I una de les assignatures d’aquest institut hauria d’estar dedicada a Raissa Maritain, l’esposa de Jacques, l’obra de la qual Les grans amistats [9]fou traduïda nogensmenys que per l’inoblidable bisbe Joan Carrera a qui recordem especialment en el quinzè aniversari de la seva mort.

Acabo amb qui he començat, amb el Pare Coll. Algunes vegades m’han preguntat per què no em vaig fer jesuïta i, sempre responc: « perquè ningú no m’ho va proposar.»  Eren aquells anys on hom es refiava de l’eloqüència del testimoni, del compromís i no tant de la crida explícita al ministeri.  Però sí que vaig succeir el P. Coll en el Deganat de la Facultat de Filosofia. I la Divina Providència ha fet que en el decurs de la meva vida seguís les passes de Sant Ignasi sentint que sovint camino sol i a peu però sempre en companyia de Jesús i que procuro dialogar amb cada una de les tres persones de la Santíssima Trinitat, com el mateix Ignasi explica que feia quotidianament en iniciar la seva Autobiografia. I tot i que no he aconseguit mai encara de parlar amb totes tres a la vegada -com feia el Pelegrí- sí que procuro, enmig de moltes defallences, fer-ho tot a major glòria de Déu.

Acabo glossant el darrer institut proposat, amb un sonet amb estrambot desideratiu a Paulette Leclerq, Emmanuel i Françoise Mounier.

 

Molts coneixem Emmanuel Mounier

i més encara la seva filosofia,

més ignorem la dona que va fer

del seu viure una pura poesia:

 

És Paulette Leclerq la seva muller

interlocutora de qui ell es refia

al costat d’ella va afrontar bé

de la Françoise la dura malaltia.

 

On sou esposes dels grans pensadors?

La Concha amb qui Unamuno navega

o la Gloria Spottorno d’Ortega?

 

Carme del Francesc[10] que arriba als cors

i li és un aire fresc en hores de dol

i la Mar Esteve del nostre Esquirol?

 

Institut que et centres en la persona

posa en el seu lloc també a cada dona!

 

Moltes gràcies per la vostra amable atenció.

---

[1] Cal dir que el Dr. Francesc Canals Vidal  (Barcelona, 1922-2009) un dels nostre màxims tomistes, els darrers anys de la seva vida gràcies al fet d’entrar en el món digital, va fer noves descobertes sobre “el bou mut” (Sant Tomàs) però no sé si va explicar el motiu pel qual el Doctor Angèlic va deixar d’escriure pocs mesos abans de morir i fins i tot estigué a punt de cremar els seus escrits.

[2]  E. M. QUINTANA,  Razón y fe: diálogo entre Habermas y Ratzinger (perspectivas político-jurídicas) [en línia]. Prudentia Iuris, 2005, 60. Disponible en: https://repositorio.uca.edu.ar/handle/123456789/16949

[3] V.CAMPS, Virtudes públicas, 1991 (Premi Espasa d'Assaig)

[4] De l’extensa bibliografia sobre Emmanuel Mounier, he consultat JM ESQUIROL,  Què és el personalisme? Introducció a la lectura d’Emmanuel Mounier. Barcelona, Pòrtic, 2001. C.DÍAZ, Emmanuel Mounier. Col·lecció Sinergia, 5a edició, Salamanca, 2005. JM COLL, El personalismo dialógico. Estudios 1.  Salamanca, Fundación Emmanuel Mounier, 2011.

[5] J.RIGOL, Amor més enllà de la mort. Publicacions de la Facultat de Filosofia. Universitat Ramon Llull, Barcelona, 2014.

 

[6] Especialment a la Montserrat Vilaseca pel seu llibre Vull viure a casa. La història de la Remedios, Barcelona, Parcir Edicions Selectes, 2023, sobre la història de vida d’una anciana que va preferir romandre a casa seva fins la mort, que serà presentat a Badalona d’ací a pocs dies.

[7] VVAA, Las sentencias de los Padres del desierto. Los apotegmes de los Padres (Recensión de Pelagio y Juan) Desclée de Brouwer, 1988, p. 14.

[8]  El Dr. Rius Camps ha recollit els seus comentaris de l’evangeli publicats setmanalment  a Catalunya Cristiana des de 2009 en tres volums: De mestre heterodox a evangelista. Cicle A dels evangelis dominicals; De Lluc a Teòfil. CicleC dels evangelis dominicals i Joan Marc, el primer evangelista. Cicle B dels evangelis dominicals. Barcelona Edimurtra-Text, 2023.

[9] R.MARITAIN, Les grans amistats (1). Traducció de Joan Carrera Planas. Barcelona, Claret, 2003. (Amb el suport de la Facultat de Filosofia de Catalunya i INHECA, Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn.)

[10]  Carme Del Blanco és l’esposa de Francesc Torralba Rosselló, filòsof i teòleg, professor de la Facultat de Filosofia de Catalunya.