Pentecosta 2024

Estimats germans i germanes,

un dels títols que donem a l’Esperit Sant és el de Defensor. Jesús va tenir el seu procés judicial. El dret romà, el conjunt de normes jurídiques per les quals es va regir el poble de Roma al llarg de la seva història, ja era vigent en temps de Jesús. Va existir per tant un procés a Jesús, encara que mai no s’hagi trobat: un procés escrit on hi havia una part acusadora, el summe sacerdot, un procés en el qual hi havia testimonis que es contradeien...però on era l’advocat defensor? Recordem aquelles paraules del Mestre: «Se us enduran detinguts, us perseguiran, us conduiran a les sinagogues o a les presons, us presentaran als tribunals dels reis o als governadors, acusats de portar el meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni. Feu el propòsit des d'ara de no preparar-vos la defensa: jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa, i cap dels vostres acusadors no serà capaç de resistir-la o de contradir-la. Sereu traïts fins i tot pels pares, pels germans, parents i amics, en mataran alguns de vosaltres, i sereu odiats de tothom pel fet de portar el meu nom. Però no es perdrà ni un dels vostres cabells. Sofrint amb constància us guanyareu la vostra vida» (Lc 21,12-19). És evident que aquestes paraules reflecteixen la seva actitud durant la passió, la passió de Jesús... I quina va ser la seva millor defensa: el silenci. Silenci davant Pilat, silenci davant d’Herodes... quasi silenci absolut davant del Summe Sacerdot...

L’advocat defensor, el Paràclit, el que fa el rol d’estar sempre al nostre costat (Rius) és l’Esperit Sant. Fins ara era Jesús el qui feia aquest paper d’estar al costat dels seus deixebles, ara serà l’Esperit Sant, l’Esperit de Jesús Ressuscitat, l’Esperit de la Plenitud de l’Amor. Potser que en la teva vida t’hagis sentit traït per les persones en qui havies dipositat la teva confiança. Fins i tot persones que per defensar-se a elles t’han atacat a tu. Persones que estan en l’error, perquè estan convençudes que la millor defensa és un atac. Però això no és cristià. El que és cristià és parlar quan cal parlar i callar quan cal callar. I sovint ens penedim més d’haver parlat que d’haver callat.

L’Esperit Sant de vegades es manifesta com un oreig d’amable silenci, com al llibre dels Reis, d’altres és una ventada impetuosa com en els Fets dels Apòstols. Elies estava obert. Els apòstols, en canvi, tenien les portes tancades. Aquí rau la diferència.

El papa Francesc parla de la revolució de la tendresa. L’Esperit Sant, el dolç hoste de l’ànima, es manifesta en la tendresa. Quant dolor a l’Església i a la societat per una tendresa mal entesa, mal viscuda, mal encarnada...! Quant dolor per les caricatures de tendresa, que es diuen abusos per la seva asimetria!

Fa 44 anys, la Pentecosta de 1980, aquí mateix a Sant Jeroni de la Murtra, un grup d’homes i dones, aleshores joves, vam fer unes proclames a l’aire lliure. Va ser una jornada emocionant i transcendent, inoblidable, perquè anunciàvem que volíem seguir les petjades de Jesús. Aquest era el cant d’entrada: “has deixat petjades en el camí/nosaltres que et cantem les volem seguir”. D’aquell grup, en Francesc Viñas (+), en Jordi Cussó, l’Antonio Deulofeu, el Joaquim Iglesias i jo mateix, pocs anys després vàrem ser ordenats preveres. En Javier Antúnez, que anava en camí del sacerdoci i que ja havia rebut els ordes menors, va morir d’accident a Camerun i està enterrat en el claustre. I en Joao Tomé, que vingut de la cartoixa, que va fer una pregària, somniava també en el sacerdoci, reposa també al seu costat perquè un càncer se’l va emportar jove. Totes les dones, la Montse Español, l’Anna Castro, la Lourdes Flavià, la Carme i l’Esther Romero, la Carme Bassó, la Maite i la Ita Amigó, la Pepi González, continuen vivint el seu compromís baptismal en la vida celibatària o matrimonial. Hi havia també dos laics que avui són pares de família: en Cisco Romero molts anys actiu a TV3 i en Joan Maria Dausà, pare del famós cantant Joan Dausà Riera. A tots ens havia acompanyat mossèn Agustí Viñas Reixach. Hi havia dos ancians que ploraren tota la celebració: mossèn Alfred Rubio i el meu avi Jaume, Avui, 44 anys després, podem dir amb emoció que tots, totes hem perseverat. El meu pare, Jaume, que hi era present i molt reservat a l’hora de manifestar les seves emocions, un dia em va dir: “Hem assistit als vostres ordes menors, a la vostra ordenació de diaques i de preveres... res tan emocionant com aquella Pentecosta del 1980.” Sí aquella fou, la millor Pentecosta de la nostra vida.

Un laic actiu al moviment de Cursets, en Miguel Costales, des de Valladolid ens escrivia profèticament: “La Murtra con su claustro, fortaleza con derecho de asilo. Bandera llevantada contra aquellos que confunden las leyes con la fe, la vida con la norma, el amor y el servicio a los demàs, con la pobre limosna que ensucia nuestras manos. Hoy dáis un paso en verdad profundo. Quizá no lo vereis, llegará un día en que la Iglesia sea el sueño que hoy soñáis. Donde el sexo no sea privilegio ninguno. Donde el saber no esté condicionado con saberes y cursos teológicos (...) Y cuando llegue el día, aunque se os parta el alma de dejar vuestro claustro id clavando otras Murtras en el mundo”. Paraules profètiques, perquè també hi ha una xarxa de murtres.

Germans Si la Pasqua de Resurrecció és la Pasqua florida, avui estem celebrant el segon dia de la Pasqua Granada. Per això aquí a l’altar hi ha fruites. Antoni Gaudí a la Sagrada Família va somniar que dalt de les naus hi hagués grans cistelles de fruites (realitzades per Etsuro Sotoo amb trencadís) per expressar els fruits de l’Esperit Sant. I el fruit principal que és l’Eucaristia, també hi és representat, l’eucaristia que ara anem a celebrar.

Vine Defensor, vine Paràclit, vine oreig d’amable silenci, vine ventada impetuosa... omple’ns dels teus dons. Amén.