Descobrir els propis recursos

Evangeli del diumenge 17 de durant l’any

28 de juliol de 2024

La realitat sovint ens depassa: hem de donar resposta a moltes necessitats: a casa, a la feina, a les persones vulnerables o que se senten soles, tenim moltes trucades pendents de respondre, persones pendents de visitar, ens sobrevenen coses inesperades (diuen que la vida és allò que ens esdevé mentre ens entestem a fer plans...) i ens sentim poca cosa, limitats, amb pocs recursos... Diem que no tenim temps -el bé més escàs. A més és probable que tinguem una baixa autoestima... el final de curs ens agafa cansats, tenim ganes de fer vacances...hem de tancar moltes carpetes... hi ha moments que tot se’ns fa costa amunt. I, aleshores, és quan cal més fer lectura creient de la realitat. Una mirada en profunditat. Fe en la paraula de Jesús: tot el que passa, tot el que ens passa, és per alguna cosa. Deien abans “no es mou una fulla que Déu no vulla.” Aquesta sentència, interpretada al peu de la lletra, ens portaria al determinisme, a la fatalitat, si no en descobríssim el seu sentit profund.  La Paraula que hem proclamat il·lumina aquesta realitat, hem d’aplicar-la a la vida concreta, a la de cadascú. Tenim molts més recursos del que pensem. I a més no estem sols. Un altre perill és caure en l’autorreferencialitat, en l’individualisme, no soc jo sol que actuo, és Déu que actua a través meu i a través dels altres.

Cinc mil homes són molts. Diuen que era tot un exèrcit, disposat a defensar la reialesa de Jesús. Els qui volien que Jesús tingués poder. I com a contrast, la plenitud de l’amor, és l’amor de donació, que es tradueix en servei,  quan estimem sense esperar res a canvi. Aquest amor s’encarna en un noi que aporta amb humilitat tot el que tenia: cinc pans d’ordi i dos peixos. I quan un aporta tot el que té, aquells cinc pans i aquells dos peixos es multipliquen. Per això la persona humil, la persona realista existencial, és aquella que troba temps per a tot, que està contenta amb allò que té.

Aquest amor d’abnegació s’encarna en un Jesús que no volia el poder.  Quan els seus partidaris el volien fer rei, segons la reialesa d’aquest món, es retirà. I al final, la seva reialesa serà la de l’Ecce Homo: “allò que sembla fragilitat als ulls dels homes, és fortalesa als ulls de Déu; és la grandesa i el poder de Déu”, escrivia en el dors del quadre Francesca Güell. Si ens deixem seduir pel poder, si entrem en la dinàmica del poder, del domini, de la manipulació, de posar els altres al nostre servei... ja hem begut oli. En canvi si entrem en la dinàmica de l’amor, de l’estimar, del deixar-se estimar i del fer-se estimar, en la dinàmica del servei, tot es transfigura.

Divendres molts vam veure la inauguració dels jocs olímpics. Una cerimònia brillantíssima -malgrat la pluja- en un París, per antonomàsia, ciutat de la llum, radiant. Uns jocs no restringits als estadis, si no ben obert a tota la ciutat, amb diversos escenaris urbans, amb un cavall simbòlic cavalcant sobre el Sena, sense deixar-se engolir per les aigües... l’esport és una de les activitats que més motiven els joves, que més els entusiasmen, que més els uneixen. Un joc net, estimulant, esdevé una gran obra d’equip i fa desenvolupar les potencialitats adormides.

Dimecres serà Sant Ignasi de Loiola. El pelegrí, el soldat que va renunciar a les armes convencionals, per posar-se al servei del sant pare i fer-ho tot a la major glòria de Déu. Quan Íñigo, aquell estudiant que demanava almoina a Santa Maria del Mar va morir, al món ja hi havia un miler de jesuïtes que el seguien. Un dels seus seguidors contemporanis, el P. Jordi Font, psiquiatre, ha mort aquesta setmana, centenari. Ell ha acompanyat moltes religioses i molt religiosos per ajudar-los a guarir les ferides de l’ànima. Que ara contempli ja la Veritat en plenitud.