Homilia diumenge de Pasqüetes

Sant Tomàs és un dels apòstols més populars. Encara en la nostra parla ens han restat dues frases que 

s’hi refereixen directament:

“Jo com Sant Tomàs, si no ho veig, no m’ho crec”. Fa referència a la comprovació fefaent: voler tenir les dades de l’experiència directa... Però s’ignora que aquesta frase cal situar-la en el seu context. Tomàs, l’anomenat “el bessó” ja havia mostrat la seva perplexitat quan li havia dit a Jesús: “Senyor, si ni tan sols sabem on aneu, com podem saber quin camí hi porta?  (Jn 14, 5) O quan es temia que Jesús fos apedregat, va dir generosament: “Anem també nosaltres a morir amb ell” (Jn 11, 6). Tomàs lluitava, es debatia entre la fe i la incredulitat. I això el fa molt humà i molt proper i dubtar és humà... però viure instal·lats en el dubte és inhumà. El dubte, purifica la fe, la fa més autèntica, però de fe sempre cal demanar-ne més: Senyor, doneu-nos més fe! I allí on la fe es posa a prova és en el cas d’una malaltia greu, o de la mort d’un ésser volgut. La carta de Sant Pere ens parla de fe provada. Un col·laborador del despatx, Mn. Lluís Nadal, diaca permanent, em deia: “quan ve una parella a preparar-se pel matrimoni o pel baptisme del seu fill, de seguida noto que si són madurs és que han passat alguna prova, accident, malaltia, mort molt propera.. tot allò que considerem i que sovint és una desgràcia, també contribueix a purificar la fe.

L’altre expressió tomasiana encara viva és “posar el dit a la nafra”. L’usem habitualment quan algú encerta en una qüestió o toca un punt clau. Cal no oblidar que és Jesús mateix el que demana ser tocat. Tomàs no ho fa per pròpia iniciativa sinó responent a una invitació del seu Mestre.

Les nafres per definició no s’han de tocar, cal anar amb molta cura... Jesús li està mostrant a Tomàs que el crucificat i el ressuscitat són el mateix. I aquest tocar és fa palès enmig de la comunitat reunida. La professió de fe de Tomàs és personal i alhora comunitària: “Senyor meu, i Déu meu!” Com avui nosaltres mateixos renovarem la nostra fe.

La tradició, avalada amb alguna troballa documental, diu que Tomàs va evangelitzar l’Índia i que va arribar fins i tot a Xina. Vet aquí dos subcontinents molt poblats: la Índia amb mil dos-cents milions d’habitants i la Xina amb mil tres-cents, constitueixen més d’un terç de la població mundial. Probablement molts de vosaltres mai no anireu a la Índia ni a Xina, però com afavorir el trobament amb els indis i els xinesos que viuen i treballen entre nosaltres en una societat verament inclusiva?

L’Helena Kowalska era una noia polonesa de família humil. Volia ser religiosa però el seus pares la van dissuadir, fins al punt que l’Helena va considerar que aquella no era la voluntat de Déu.  Va decidir portar una vida molt allunyada de la fe, però això li comportava molta tristesa. Un dia, essent al ball amb la seva germana Josefina, va tenir una experiència de Déu que li va canviar la vida. Mentre tots es distreien, ella patia. Tot ballant va veure Jesús crucificat que li retreia: “Helena, filla meva, fins quan em faràs patir, fins quan m’enganyaràs...” I ella va sortir del ball i se’n va anar al la catedral de Sant Estanislau, i després de pregar profundament, va comprendre que havia de ser religiosa, passés el que passés. Però era tan pobra que no tenia recursos per entrar a cap convent. Finalment es va adreçar a la Casa Mare de la Congregació de Nostra Dona de la Misericòrdia i finalment fou atesa i després d’un any d’estalviar hi va poder ingressar. Era el 2 d’agost de 1925.

Per una inspiració, Helena va encarregar a un pintor que pintés un quadre de Jesús mostrant el seu costat traspassat, aquell mateix costat on va ficar la mà Tomàs. Un cor del qual hi surten dos raigs de llum un blau ( l’aigua, el baptisme) i l’altra vermell (el vi, la sang) i va convidar a tots els que hi preguéssim a confiar en la misericòrdia i la providència divines.

Helena va morir molt jove, als 33 anys, però l’advocació a la Divina Misericòrdia que celebrem el dia d’avui, s’ha estès arreu del món. Nosaltres, també avui, ens hi atansarem confiadament, tot demanant-li al Senyor més fe.