Divendres Sant 2018

Acabem d’escoltar el relat impressionant de la Passió segons Sant Joan. Dues pinzellades: Simó Pere es treu l’espasa, prova que no havia entès encara que Jesús refusa la violència activa. I, d’altra banda la bufetada del criat i la ferma resposta de Jesús que, per cert, no para la galta... Diu un jove jesuïta, el P. Joan Morera, que la tercera via (ni l’acció-reacció, ni el silenci submís) és una proposta que molta gent ha fet al llarg del temps d’afrontar les situacions, que no és escapar del problema, ni de retornar la violència per violència. El nucli d’aquesta tercera via és la manera creativa d’afrontar els problemes sobretot respectant la dignitat de l’altre. “L’he llegida des dels textos bíblics, sobretot en la proposta de Jesús, amb els tres exemples de parar l’altra galta, entregar l’altre vestit i recórrer l’altra milla.” Sí, d’entrada, per la seva limitació, és veritat que els febles no tenen més armes. Però el fet de ser l’única no vol dir que sigui relegada a que no els queda més remei. Per practicar la noviolència activa, precisament es necessita molt d’entrenament, tant o més que per les armes, es necessita molta valentia (no és una cosa per covards, com deia Gandhi) i, per tant, molt de treball interior. Els creients pouem, o sigui agafem aigua de la pregària, i aquest és un gran fonament (és l’estil de Déu el que ens inspira). Partint d’aquí, tot allò que pugui empoderar la víctima, el qui està oprimit, pot arribar a tenir un impacte que desmunti els llaços verticals de dominació. Els imperis, els llaços verticals de dominació, normalment generen víctimes que no poden fer res més. Però sí que tenen dignitat, creativitat, iniciativa. I aquestes coses, com que parteixen d’una fe, la fe no es pot matar, no es pot violar, no es pot destruir. Poden destruir la persona, però no la fe. Això sempre queda i són aquestes les armes a través de les quals la víctima/l’oprimit pot arribar a transformar la realitat des de baix.

He tingut l’ocasió d’anar a veure amb uns amics l’obra de teatre Ecce Homo, d’Albert López-Vivancos. S’ha presentat a la sala d’actes de la Societat Coral La Badalonense, en el marc del 160è aniversari d’aquesta entitat coral, la més antiga de Catalunya. En aquest monòleg, interpretat pel mateix autor, s’explica la Passió des d’un punt de vista inèdit: el d’un oficial romà que es troba providencialment a Jerusalem en el moment històric del judici i la passió de Jesús i que és testimoni presencial dels fets fins a percebre la força de la mirada del Mestre. La noviolència és l’única arma dels febles, dels més fràgils, dels colpejats? L’Albert interpreta el personatge amb molta força i, en el decurs del monòleg, ens va dibuixant la prepotència de l’Imperi, la injusta persecució de Jesús, la crueltat dels botxins, el silenci del just sofrent i la progressiva conversió de l’oficial protagonista, Marcus Livius ...Un amic em deia en acabar que, en els moments que estem vivint, l’obra li havia ressonat especialment, perquè avui, entre nosaltres, continua igualment viva la prepotència, la persecució injusta, la crueltat irònica, la resposta no violenta...

En el Divendres Sant pensem de manera especial en la minoria cristiana de Terra Santa i també en els cristians que són perseguits. Segurament sabeu que la periodista i escriptora Pilar Rahola, veïna molts anys de Badalona acaba d’escriure un llibre titulat S.O.S. Cristians: La persecució dels cristians en el món d’avui, una realitat silenciada. “La persecució d’una persona per les seves creences és un tema de drets humans, no de religió”, ha dit l’escriptora. El llibre documenta com milions de persones al món no poden practicar la seva fe i denuncia com “és un tema que a occident es viu amb total indiferència”. Rahola ja ha publicat diversos llibres contra el fonamentalisme islàmic. Però la recerca que ara publica trenca el tòpic que els cristians només moren sota el fonamentalisme. El mapa de la persecució religiosa és molt més ampli. De fet, “el país més perillós pels cristians és Corea del Nord: és pitjor ser cristià a Corea del Nord que a l’Iraq”. L'Índia o Pakistan també encapçalen aquesta llista negra. Parlant de la seva fe a Catalunya Cristiana la Pilar diu: “certament em defineixo com a no creient, si bé no em molestaria gens ser-ho. Hi penso molt arran de la mort del pare, quan em vaig trobar molt sola davant la mort. Però la transcendència espiritual, que et porta a tenir una creença en Déu, no la pots impostar ni imposar. A mi no m’ha passat i no la tinc, però en canvi cada vegada em sento més còmoda amb la lluminositat que la fe dona a la societat.  Parlo de les persones que són millors després d’haver fet una aventura de transcendència espiritual. Necessitem aquesta gent a la societat. Jo sóc filla de la Il·lustració. La supèrbia del racionalisme ens va fet creure que la raó ho podia explicar tot. Crec que al segle XXI, com a mínim, hem d’acceptar que la raó no ho explica tot, i que la manera de defensar-nos davant les atrocitats del món no és només a través de la raó. Foragitar la fe no va ser una bona idea i potser es tracta que la fe (que vol dir lluminositat, espiritualitat, empatia amb el proïsme) i la raó vagin de la mà.”