Sé que venen pels camins

Diumenge V de Quaresma

Ens anem acostant a la Pasqua i aquestes cinc setmanes de pelegrinatge interior, cada un de nosaltres hem anat fent el nostre procés personal i comunitari de conversió, amb quatre mirades: la primera al desert, una invitació a fer desert personal, una mirada interior que ens va fer descobrir que -com Jesús al desert- estem voltats de feres (els enemics) i d’àngels (els amics); la segona, la setmana de la transfiguració, ens ensenyava que, malgrat tot, quan mirem la realitat amb ulls de fe tot, tot, tot es transfigura i quan cultivem el silenci personal, podem descobrir la presència viva del Jesús de cada dia en cada persona i en cada esdeveniment, és a dir en els amics i en els enemics; feta aquesta descoberta la tercera setmana ens empenyia a la violència, a la força transformadora de de l’amor i de la tendresa envers amics i enemics; i la setmana passada, la quarta, era un reclam a deixar de mirar la pantalla i a mirar de tant en tant el firmament estelat és a dir a mirar cap al cel i, en concret, cap al cel aquí a la terra. Aquesta cinquena setmana, l’evangeli ens convida a dialogar sobre la vida, la mort i el més enllà entre nosaltres.

En concret l’evangeli ens presenta uns pelegrins grecs que s’adrecen al temple de Jerusalem. Hem de pensar que d’Atenes a Jerusalem hi ha 3000 quilòmetres, un llarg recorregut. Aquells pelegrins van a veure el Temple, famós per les seves riqueses, potser amb el recel de si els deixarien entrar o no, perquè eren pagans, però amb la confiança que un dia les portes del temple s’obririen a totes les nacions.  Però ells no van solament a fer turisme, van especialment a veure a Jesús. I en arribar es troben amb uns deixebles que parlen grec: Andreu, potser el més obert dels deixebles i Felip i, tots dos, els porten Jesús. Jesús davant d’aquests pelegrins fa un sospir i s’alegra de la seva vinguda: ha arribat l’hora, ha arribat l’hora que s’obri tot això que està tancat.

Cada vegada més aquí al monestir venen visitants de diversos països, turistes de tot l’any. Avui amb aquesta jornada de viure el parc. Però no solament aquí avui també hi ha persones que venen a les nostres comunitats i venen de molt lluny i no em refereixo tant a la distància física, si no a la cultural. Persones que entren al monestir o als temples amb curiositat, potser recordant la seva infantesa...persones que han deixat la pràctica religiosa però que segueixen practicant la generositat...

Tornem a l’evangeli: aquells grecs escolten de bon grat i també amb sorpresa els ensenyaments de Jesús sobre temes tan importants com la mort i el més enllà. El gra de blat per donar fruit ha de morir. Per aquells pelegrins grecs creients en el cos i en l’ànima, com devia ressonar aquell ensenyament d’un rabí com Jesús, de mentalitat semítica que els unia tots dos, cos i esperit i que parlava de la resurrecció de la carn.

Ahir mateix, a la tarda, una bona amiga, la Teresa, una religiosa que durant molts anys ha  estat fora del convent però que hi ha retornat d’anciana, ara té 96 anys em deia que havia demanat l’eutanàsia - una paraula que en grec significa mort dolça-  i que ara s’estava acomiadant dels seus amics. Em deia que havia parlat feia poc amb un amic seu teòleg, l’Antoni que l’escoltava, li discutia i finalment, li parlava de la importància de l'eudokia, una altra paraula grega que significa bon seny... Un tema que no ens pot deixar indiferents.

Anit, a l’Hospital de Can Ruti, acompanyava una estona al Rafa, un malalt probablement terminal i a la Rosario la seva esposa. El Rafa, que encara estava conscient i que al mateix matí havia rebut la unció dels malalts, em va dir amb senzillesa, lúcidament: “espero el porvenir”. En sortir de la cambra, vaig parlar amb el fill gran, un acreditat metge psiquiatre, que es mostrava pessimista. La Rosario, l’esposa, en canvi, es mostrava més optimista. Em recordava aquelles paraules del doctor Jordi Gol: “us diran que mentre hi ha vida hi ha esperança, jo us dic, mentre hi ha esperança hi ha vida.” I aquelles altres de l’Alfred Rubio: l’optimista sap que aquesta realitat que tenim és òptima, perquè és l’única.

Tornem a l’evangeli, Jesús i els pelegrins grecs, mentre dialoguen (aquells passeigs peripatètics!) experimenten quelcom fort i trasbalsador que ve del cel -una altra transfiguració adreçada al món hel·lènic- però aquells pelegrins grecs, són incapaços d’interpretar-ho. I Jesús els ajuda a fer-ho i els explica que aquella veu del Pare ha ressonat per a ells: “aquesta veu no ha vingut per mi si no per a vosaltres.”

Deia Melquiades Andrés - historiador de l’espiritualitat- que el místic és el cristià madur. En aquest sentit, tots estem cridats a ser místics, però no pas pel nostre esforç, si no per la gràcia trasbalsadora de Déu. Potser en el decurs de la nostra vida experimentarem quelcom vingut del cel, inexplicable des del punt de vista racional, que ens farà trontollar i que potser no gosarem ni explicar a la persona que més estimem, però com diu Josep Rius Camps, aquesta experiència -com la dels pelegrins grecs- activarà el nostre esperit.

Però per completar el nostre pelegrinatge cap a la veritable conversió a l’alegria encara ens falta el més important: la Setmana Santa i tota la cinquantena pasqual.

Hi ha una cançó -molt coneguda a Badalona- amb lletra de Joan Soler Amigó (fa poc hem celebrat el segon aniversari de la seva mort) i música de Jaume Arnella, que m’ha vingut a la ment arran de la lectura d’aquest evangeli dels pelegrins grecs:

 

Sé que venen pels camins

i que canten primavera.

 

Són els homes d'un país

i és el vent de les carenes.

Mira si n'alcen de pols,

deixen enrere les penes.

 

Vénen d'una mar de plors,

dels bardissars de la guerra,

de l'arena de la fam,

de la grisor de la cendra.

 

No són raïm de vi dolç,

no són gra d'espiga tendra,

han madurat al celler

i a la tina de les penes.

 

Porten flor d'ametller als ulls

i a les mans roses vermelles,

porten garbes a les mans,

ja no porten escopetes.

 

Els han llaurat amb diner

damunt les pròpies esquenes,

ells vivien espremuts

i ells són ara els qui veremen.

 

Homes i dones i nens

de pell blanca i de pell negra,

el preu que han pagat, la sang,

la seva herència, la terra.

 

Ja és temps, ja és temps d'arribar,

ja és temps de deixar la cleda;

el sol, el sol ja és prou alt

i l'esperança acomplerta.

 

Aixi sigui.