Pobresa comunitària

Diumenge XXIII de durant l'any 10/11/2017

  

Conten que a una abadessa una periodista li va preguntar encuriosida: “i vostès fan vot de pobresa?” “Sí”- li va respondre aquesta, però sap quina és la pobresa més gran? La vida comunitària.  Sovint, quan en una comunitat hi ha problemes penso la resposta sàvia d’aquesta monja. Perquè conviure, de vegades anys, amb unes persones que un no ha escollit, amb les seves limitacions, és una pobresa. En tota comunitat tard o d’hora sorgeixen problemes. Els problemes s’han de saber afrontar, perquè poden esdevenir també oportunitats... Jean Vanier, filòsof i fundador de les Comunitats de l’Arca, té un llibre que porta per títol La comunidad, lugar de perdón y de fiesta, on presenta la vida comunitària com una aventura quotidiana, on errors i fracassos s’alternen amb moments de profunda unitat. L’experiència, la vida mateixa, fa de la comunitat un lloc de perdó i de festa, aquell àmbit on es confronta tot ideal, tota il·lusió amb la única realitat. I l’eucaristia, font i cimall de la vida comunitària, és també lloc de perdó i de festa.

L’evangeli d’aquest diumenge és tota una pedagogia per mirar de resoldre els problemes comunitaris importants. Primer nivell: si el teu germà peca (i s’entén un escàndol greu i permanent), ves a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols. Fixeu-vos: “vés a trobar-lo”, és a dir pren tu la iniciativa i parleu-ne a soles. L’evangeli és realista: “si te’n fa fas t’hauràs guanyat un germà, si no te’n fa cas (segon pas), crida uns testimonis. Si tampoc no feia cas d’ells, parlen amb la comunitat reunida (tercer pas) i si ni tan sols de la comunitat no vol fer cas, considera’l com un pagà o un publicà (quart pas). No diu que el menyspreïs, si no que hi tinguis un tracte diferent, peculiar. Jesús va tractar molt bé alguns pagans (pensem en el centurió o en la dona estrangera) i va arribar a dir que els publicans ens precedirien en el Regne.

La profecia d’Ezequiel recorda la paraula del Senyor: “T’he fet sentinella perquè vetllis sobre el poble...”. És el que va viure amb goig ahir la nostra Església local, amb una jornada de festa: l’ordenació de dos bisbes auxiliars, de dos sentinelles que han de vetllar per les comunitats, mossèn Sergi Gordo i mossèn Antoni Vadell. Tots dos en els seus lemes episcopals parlen de l’alegria: “Serviu al Senyor amb alegria” i “Alegreu-vos sempre en el Senyor”. Ells mateixos, en la salutació final, a la Sagrada Família, explicaven de quina alegria es tracta: “no és l’alegria provocada per circumstàncies favorables, o per un tarannà optimista. És l’alegria que neix del cor del qui lloa el Senyor, perquè viu el goig de ser seu, tot seu.” El Papa Francesc, adreçant-se dijous passat als bisbes de Colòmbia els deia amb veritat i bellesa: “Us animo a no cansar-vos de fer de les vostres Esglésies un ventre de llum, capaç de generar, tot i patint pobresa, les noves creatures que aquesta terra necessita. Hostatgeu-vos en la humilitat de la seva gent, per adonar-vos dels seus secrets recursos humans i de fe, escolteu quan la seva despullada humanitat brama per la dignitat que només el Ressuscitat pot conferir”.

Per la meva amistat amb el bisbe Sergi, i la nostra col·laboració a la Facultat de Filosofia, li he dedicat aquest sonet:

Sonet amb estrambot pastoral al nou bisbe Sergi Gordo Rodríguez

Avui Sergi  baixes prest les escales

que et duen a un servei de més altura

o paradoxa d'amor del qui té cura

sentint de l'Esperi batre les ales.

Enmig dels ornaments i de les gales

passa la gràcia de Déu més pura

i et dóna un impuls que no s'atura.

Tot i que alguns no ho saben, la regales.

Enrere les classes, els estudiants

i aquelles lliçons de filosofia

dedins del diàleg, la poesia.

Les coses ja no seran com abans:

assoliràs vetllant la saviesa

remant mar endins, pescant a l'encesa.

I el teu gaiató, obrint-nos drecera

ens ha de portar  la Llum vertadera.