En el comiat de Montserrat Darnaculleta Poch

 Parròquia de Sant Martí de Calonge, 28 de març de 2023

Estimats amics, una vegada en la paret del despatx del doctor Jubany - que fou bisbe de Girona i després arquebisbe de Barcelona i que és qui em va ordenar- vaig veure penjat un poema manuscrit de Joaquim Ruyra que em va agradar molt i que és una bona meditació:

 

Crec que Jesús és Déu, el cor m’ho diu

i enamorat segueixo sa doctrina

no vull saber la causa ni el motiu

de res que hagi dictat sa veu divina.

Vull creure refiat cluca la nina

el cor rendit, l’enteniment passiu

Senyor soc un infant aquí em teniu

sols vostre mà de Pare m’encamina.

 

Estem de dol per la mort de la Montserrat, no per esperada menys dolorosa. Ha estat gairebé dos anys molt limitada a l’hora d’expressar-se, però els qui hi heu estat més a prop -el Joan, les nebodes, les cuidadores...- sabíeu que us sentia i heu fet tot el possible perquè anés seguint quotidianament, amb serenor, la marxa de la família, de Colonico i de Calonge. Ella, que ha estat tota la vida mestra, ara, deixant-se cuidar amb docilitat, amb serenor i sense paraules, també ha estat mestre ens ha donat la darrera lliçó de vida, la de la ciència del patir de la que parlava el doctor Torras i Bages i que va inspirar la façana de la Passió de la Sagrada Família. I hem vingut aquí avui per expressar-vos el nostre condol i la nostra esperança que la tornarem a veure.

Dissabte al matí la Montserrat agonitzava. Vam celebrar l’eucaristia al seu costat i vaig administrar-li, per darrera vegada la unció dels malalts. Hi havia llàgrimes serens als ulls. Ens vam poder acomiadar. Poques hores després, a la tarda, expirava.

La mort és una evidència. en testaments antics que custodia aquest arxiu parroquial, començaven: “no hi ha cosa més certa que el morir, ni cosa més incerta que l’hora en què hem de morir”. És veritat: les persones tenim consciència de l’evidència de la mort, encara que no hi pensem gaire, només quan se’ns mor una persona estimada sorgeix la fiblada i l’interrogant punyent. Sí, la mort és una evidència. La resurrecció, en canvi, és objecte de fe.

A Calonge com a molts pobles, històricament, quan algú agonitzava s'anava a buscar el sacerdot perquè li administrés els darrers sagraments. Dir que havia vingut el capellà era sinònim que estava a punt d'expirar. I la unció dels malalts esdevenia l’extrema unció. Ara s’administra en d’altres moments per demanar la fortalesa.

Recordo la pel·lícula Cartas a Dios. Uns pares vetllen el seu fill, Òscar, agonitzant, víctima d’una malaltia greu que els seus pares no han sabut gestionar del tot. Quan aquella nit els pares, cansats, van a fer un cafè, la mare pressent que acaba de morir i torna corrents a la cambra. Quan comprova que l’Òscar ha mort li diu al metge: “em sap greu no haver-lo pogut vetllar en el darrer moment” i el mestre li respon: “era ell qui vetllava per vostès”. La Montserrat també vetllava per nosaltres!

Jesús, en qui la Montserrat creia i esperava, se’ns presenta com la resurrecció i la vida. Són dues coses diferents. Nosaltres no podem ressuscitar un mort, però sí que podem sembrar vida al voltant nostre i la Montserrat en la seva llarga vida n’ha sembrat molta de vida, ha donat molta vida.  Educant, desvetllant interrogants, suscitant respostes en els seus alumnes. Ha estat una mestra de vida. Com escriu la Francesca Ríos: “Ser mestre implica moltes coses: ajudar els altres, engrescar els alumnes, veure com superen dificultats, com assoleixen fites personals, acadèmiques. Tot això i moltes altres coses motiva la nostra tasca diària. És una feina molt intensa que ens obliga a reflexionar, a observar per millorar la nostra pràctica pedagògica, per buscar el millor dels nostres alumnes i ho fem no només per necessitat professional, sinó pel convenciment personal. El que ens distingeix com a ésser humà és la capacitat de donar sentit a la vida tenint en compte prioritàriament la dignitat, la llibertat, la responsabilitat, les demandes de l’altre. El que dona sentit a la nostra feina és fer de l’infant el centre del nostre esforç, fer de l’infant una persona en tot el sentit de la paraula, tot considerant-lo com a peça única.”

Nosaltres no podem ressuscitar un mort, però sí que podem donar vida, podem donar vida als anys, podem donar vida a una persona exclosa, a una persona en llarga malaltia, podem viure d'una altra manera el dol i la mateixa mort i podem reviure els nostres morts d'una altra manera. I a cada eucaristia anunciem la mort de Jesús i proclamem la seva resurrecció. 

L’esperança en la resurrecció no ens estalvia el dolor davant de la mort. És bo, és just i necessari que creguem en la resurrecció, però quan mor una persona estimada estem de dol i el dol s’ha de viure, s’ha d’elaborar, s’ha d’expressar. Jesús mateix es commou i plora dues vegades davant la mort de l’amic. I poc després en el Sant Sopar, anomenarà per primera vegada "amics" als seus deixebles, cridats a sembrar vida i a predicar la resurrecció de la carn. Com la Montserrat va plorar tant la mort de la Carmen que era talment per a ella una germana. Ara al Paradís ja deuen estar conversant de nou de les darreres novetats del poble.

La Montserrat ha estat feligresa activa d’aquesta parròquia, participant de l’eucaristia i dels sagraments. Ha col·laborat amb mossèn Pere Surribas, amb mossèn Martí Amagat, amb mossèn Joan Auladell i, ara, amb mossèn Josep Lafont.  A més, amb una colla de joves entusiastes, es va implicar en la recopilació de les peces amb les quals vam crear, per iniciativa de mossèn Pere Surribas, el museu parroquial de Calonge i en la posada al descobert de les restes romàniques del temple... La Montserrat, creient compromesa, va acompanyar mossèn Pere Surribas en els darrers mesos de la seva vida i recordava amb emoció que, a petició, d’ell, al final dels seus fins i tot li va portar la comunió.

Amb la Montserrat aquests anys hem mantingut llargues converses que ens han ajudat a interpretar el present i el passat recent, el capteniment,  del dedins de la història.  D’ella n’he après molt, perquè és una dona de seny que s’ha mirat sempre el poble que tant ha estimat des d’una certa distància  i això li ha donat molta llibertat d’esperit. Com diu la meva mare, la Mari-Luz que hagués volgut ser present aquí però no li ha estat possible: “la Montserrat t’escoltava i mai no parlava malament de ningú”.

A Colonico, la Montserrat ha estat una bona dinamitzadora que va portar la secretaria amb dedicació i competència que ha emprés projectes i ha atès consultes i, sempre amb un fi sentit de l’humor.

A partir d’ara, en entrar i sortir del poble, en suscitar temes de recerca, en elaborar pacientment noves publicacions, en lluitar pel patrimoni cultural, en ajudar a una convivència pacífica, superant la coexistència, sempre tindrem molt present la nostra gran amiga Montserrat: la sentirem sempre a prop perquè ens ha ensenyat una manera de fer i d’estar en el món.

Sonet esperançat en el comiat de la Montserrat Darnaculleta Poch

Calonge 28 de març de 2023

 

No ens hem fet al teu silenci pregon:

han estat tantes les lliçons de vida!

escolta la veu trèmula agraïda

dels deixebles amics d’arreu del món.

 

Sabem que te’n vas, mes diga’ns on

havent estimat a molts sense mida

a creure en la fosca la fe ens convida

que la llum de Déu besa el teu front.

 

Has lluitat per la cultura del teu poble

has valorat tot afany sincer i noble

essent de la convivència un artista.

 

Has tingut cura d’una llar modernista

on cada peça era com un sagrament

i un jardí que cuidaves dolçament.

 

Montserrat, si avui a Calonge tot plora,

és de goig: sempre et tindrem a la vora.