Parlar del futur sense por
Homilia Diumenge II d’Advent B
Advent és un temps que ens parla de futur. Ens en parlen les lectures, les pregàries, tota la litúrgia. Ens parlen del futur amb esperança. Cada vegada que repetim el glòria diem “ara i sempre i pels segles dels segles”. Però avui, a casa o al carrer, no en parlem gaire del futur i si ho fem ho fem amb un cert pessimisme o, potser amb un pessimisme cert: “la crisi no ha fet més que començar, venen anys durs”. Diu el sociòleg Salvador Cardús que, de vegades fins i tot sense voler als nostres nens i joves els transmetem una por en el futur, en l’esdevenidor: “Tu ara estàs molt bé, però ja veuràs quan hagis de buscar feina, o quan hagis de treballar, o quan hagis de casar…” Per això ells -en el fons- pensen que ja estan bé com estan, i en el fons no els agrada créixer.
Podríem parlar del futur amb més esperança? El futur no ens pertany, és veritat, però hi hem d’estar oberts amb una esperança ferma. I segons com tractem els altres, especialment els infants i els joves, segons com tractem la natura així serà el futur. Ho ha recordat Benet XVI a Benín. Si ho voleu el futur estarà en les vostres mans”.
Per això Joan Baptista parla del futur, d’obrir rutes, d’aplanar camins… La persona esperançada i esperançadora ho fa així, obre perspectives de futur, és creativa, fa el bé amb enginy.
El passat dia 12 es va celebrar a Barcelona la VII Jornada del Grup Sant Jordi de Promoció i Defensa dels Drets Humans. El tema d’enguany era Guardar esperança en temps difícils. Els organitzadors van obviar en la presentació la paraula crisi, potser intuint que davant dels canvi de paradigma al qual estem assistint, queda curta, està gastada i cal anar més a fons. Per això es va voler posar de relleu la necessitat d’adoptar noves actituds per acarar l’etapa present. Quan habitualment es parla de “tenir esperança”, els organitzadors van optar per l’expressió “guardar esperança”. El mot guardar en català està relacionat amb “esguardar” mirar atentament. Qui guarda una cosa en té cura. Guardar porta a resistir davant les forces impersonals que ens poden erosionar com ara el nihilisme imperant, els dogmatismes o les respostes precipitades de les aparents seguretats sense fonaments.
Es va dir que esperança i resistència són dos dinamismes vinculats. És en la mesura que guardem esperança que podem resistir, però és perquè resistim que podem esperar. La resistència demana “retirar-se”. “Qui va al desert –explicava en Josep Esquirol, filòsof- no és un desertor, no es dimiteix de res, no es desentén de la realitat. En el desert hi ha solitud, però no hi ha aïllament”. És en el desert que cobrem consciència de la pròpia existència. La mateixa paraula existir té un matís de projecció cap enfora. Podem resistir des de l’experiència de quelcom que és diferent i que ens transcendeix, d’allò que és essencial, amb una fe sòbria i amb frescor evangèlica, sòlida, fonda, però no bel•ligerant. Podem resistir si esdevenim capaços d’experimentar la profunditat d’allò que és bo, que és veritable i que és bell. Experimentar la profunditat de tot allò de valuós que Déu ha posat al món i que ens fa sentir privilegiats i joiosos d’haver acollit el do de la fe. Ens cal resistir fent costat al proïsme, des del respecte que és la mirada atenta envers l’altre, des de la cura de l’altre. Resistim fent casa, és a dir, edificant comunitat des de la proximitat i la confiança amb l’altra, des de la relació personal, oberts sempre al diàleg i esdevenint així església samaritana.
Benet XVI, en la seva Encíclica Spe Salvi (en esperança vam ser salvats), ens ensenya tres espais privilegiats d’aprenentatge i exercici de l’esperança: la pregària- atès que sempre podem adreçar-nos a Déu -, actuar i sofrir en la construcció del Regne de Déu- tal com ens ensenya l’evangeli, i la perspectiva del Judici l’hora que Déu farà justícia des de la Misericòrdia i l’Amor.
Sant Pere, en la segona lectura, ens ha recordat que per al Senyor tant és un dia com mil anys. El temps per Déu val diferent. No és passat present i futur. Per Déu sempre és present. Cada vegada que celebrem l’eucaristia participem d’aquest present etern de Déu i això ens esperona i ens consola.
Advent és un temps que ens parla de futur. Ens en parlen les lectures, les pregàries, tota la litúrgia. Ens parlen del futur amb esperança. Cada vegada que repetim el glòria diem “ara i sempre i pels segles dels segles”. Però avui, a casa o al carrer, no en parlem gaire del futur i si ho fem ho fem amb un cert pessimisme o, potser amb un pessimisme cert: “la crisi no ha fet més que començar, venen anys durs”. Diu el sociòleg Salvador Cardús que, de vegades fins i tot sense voler als nostres nens i joves els transmetem una por en el futur, en l’esdevenidor: “Tu ara estàs molt bé, però ja veuràs quan hagis de buscar feina, o quan hagis de treballar, o quan hagis de casar…” Per això ells -en el fons- pensen que ja estan bé com estan, i en el fons no els agrada créixer.
Podríem parlar del futur amb més esperança? El futur no ens pertany, és veritat, però hi hem d’estar oberts amb una esperança ferma. I segons com tractem els altres, especialment els infants i els joves, segons com tractem la natura així serà el futur. Ho ha recordat Benet XVI a Benín. Si ho voleu el futur estarà en les vostres mans”.
Per això Joan Baptista parla del futur, d’obrir rutes, d’aplanar camins… La persona esperançada i esperançadora ho fa així, obre perspectives de futur, és creativa, fa el bé amb enginy.
El passat dia 12 es va celebrar a Barcelona la VII Jornada del Grup Sant Jordi de Promoció i Defensa dels Drets Humans. El tema d’enguany era Guardar esperança en temps difícils. Els organitzadors van obviar en la presentació la paraula crisi, potser intuint que davant dels canvi de paradigma al qual estem assistint, queda curta, està gastada i cal anar més a fons. Per això es va voler posar de relleu la necessitat d’adoptar noves actituds per acarar l’etapa present. Quan habitualment es parla de “tenir esperança”, els organitzadors van optar per l’expressió “guardar esperança”. El mot guardar en català està relacionat amb “esguardar” mirar atentament. Qui guarda una cosa en té cura. Guardar porta a resistir davant les forces impersonals que ens poden erosionar com ara el nihilisme imperant, els dogmatismes o les respostes precipitades de les aparents seguretats sense fonaments.
Es va dir que esperança i resistència són dos dinamismes vinculats. És en la mesura que guardem esperança que podem resistir, però és perquè resistim que podem esperar. La resistència demana “retirar-se”. “Qui va al desert –explicava en Josep Esquirol, filòsof- no és un desertor, no es dimiteix de res, no es desentén de la realitat. En el desert hi ha solitud, però no hi ha aïllament”. És en el desert que cobrem consciència de la pròpia existència. La mateixa paraula existir té un matís de projecció cap enfora. Podem resistir des de l’experiència de quelcom que és diferent i que ens transcendeix, d’allò que és essencial, amb una fe sòbria i amb frescor evangèlica, sòlida, fonda, però no bel•ligerant. Podem resistir si esdevenim capaços d’experimentar la profunditat d’allò que és bo, que és veritable i que és bell. Experimentar la profunditat de tot allò de valuós que Déu ha posat al món i que ens fa sentir privilegiats i joiosos d’haver acollit el do de la fe. Ens cal resistir fent costat al proïsme, des del respecte que és la mirada atenta envers l’altre, des de la cura de l’altre. Resistim fent casa, és a dir, edificant comunitat des de la proximitat i la confiança amb l’altra, des de la relació personal, oberts sempre al diàleg i esdevenint així església samaritana.
Benet XVI, en la seva Encíclica Spe Salvi (en esperança vam ser salvats), ens ensenya tres espais privilegiats d’aprenentatge i exercici de l’esperança: la pregària- atès que sempre podem adreçar-nos a Déu -, actuar i sofrir en la construcció del Regne de Déu- tal com ens ensenya l’evangeli, i la perspectiva del Judici l’hora que Déu farà justícia des de la Misericòrdia i l’Amor.
Sant Pere, en la segona lectura, ens ha recordat que per al Senyor tant és un dia com mil anys. El temps per Déu val diferent. No és passat present i futur. Per Déu sempre és present. Cada vegada que celebrem l’eucaristia participem d’aquest present etern de Déu i això ens esperona i ens consola.
Comentarios
Publicar un comentario