sábado, 31 de diciembre de 2011

Antoni Gaudí, un pessebrista singular

Antoni Gaudí era terciari franciscà i, per tant un gran admirador de Sant Francesc d’Assís, l’autor del primer pessebre de la història a Greccio. Tots els autors estan d’acord en que, en dissenyar la façana del Naixement de la Sagrada Família Gaudí hi va bastir un pessebre monumental. Una façana construïda, en paraules de César Martinell “amb la tendresa pròpia del pessebre que durant el Nadal contemplen en el nostre país les famílies cristianes realitzat amb inusitada grandesa”. En la porta central o de la Caritat, hi ha tots els elements tradicionals del pessebre català: el Naixement, el bou i la mula (o l’ase), l’adoració dels pastors i dels mags, els àngels cantant el Gloria in excelsis Deo... però a més Gaudí va estendre el cicle de Nadal a les altres dues portes: l’Anunciació, el Desposoris de Maria i Josep, Joaquim i Anna –avis de Jesús- la Visitació, la fugida a Egipte, la matança dels innocents, Jesús perdut i trobat entre doctors, i també aquella figura entranyable d’un jove Jesús treballant al taller de Josep; aquesta vigorosa escultura, Gaudí l’anomenava el fusteret. De la mateixa manera que en tots els pessebres hi solen haver animals també n’hi ha a les socolades de les tres portes de la façana: hi ha galls, gallines, un gall d’indi... és a dir els animals que se sacrifiquen per Nadal. No hi manca l’estel, el senyal del cel que anuncia el naixement del Messies, el Fill de Déu. Les estalactites fan la impressió de desglaçament, potser inspirant-se en aquella popular nadala: “enmig de fred i neu/ l’amor un Déu que neix/ els cors desglaça:/ per això tots van cantant/ ja és nat el Déu Infant, fill de Maria”.
Josep Maria Garrut, gran pessebrista i historiador de l’art català en el seu llibre Viatge a l'entorn del pessebre (Barcelona, Selecta, 1957) explica un precedent d’aquesta façana: "Certa diada (...) [Gaudí] fou el senzill, il•lusionat constructor d'un Pessebre, un Pessebre ple de constel•lacions, damunt les figures barroques i teatrals de l'escultor Domènech Talarn [Barcelona, 1812-1902]. Aquest dia, que podia ésser la vigília de Nadal, posem, de l'any 1917, treballava en aquest propòsit en el convent dels Jesuïtes del carrer de Casp”. [Cal recordar que Antoni Gaudí havia col•laborat amb l’arquitecte Joan Martorell i Montells i Camil Oliveras Jansana en la construcció de l’església d’aquesta congregació en aquell carrer barceloní, entre els anys 1882 i 1885]. Aquell pessebre el feia, diu Garrut, “conjuntament amb Salvador Alarma i Joan Llimona. Alarma vestia com un gran senyor; Llimona com un camperol arreglat; Gaudí com un pobre. Quina lliçó! No per al qui vestia bé, sinó per a aquest que vestia pobrament, tot vivint en un món de riqueses inaprehensibles per als altres semblants”.
Garrut explica també un interessant precedent de les escultures de la façana del Naixement: "El dia que Antoni Gaudí va creure necessari d'emprendre l'estudi d'aquestes escultures que devien significar la façana del Naixement, va anar a veure unes figures de Pessebre amb l'escultor Carles Mani, un ajudant que entenia les seves idees, i amb un altre dels més fidels col•laboradors, Llorenç Matamala, aquest acompanyat del seu fill. La idea de Gaudí era de fer quelcom popular o assequible a les masses, sense que perdés l'essència d'emoció artística, i va creure que els models més consonants amb la seva inspiració eren els d'aquell escultor que havia trobar aquest terme mitjà entre l'art i el seu popularisme; aquest escultor no era ni més ni menys que Ramon Amadeu [Barcelona, 1745-1821]”. I continua explicant Garrut: “ Amb aquest fi s’adreçaren tots quatre a una casa de la plaça de Sant Josep Oriol, davant de l'església del Pi i allí, on encara hi ha el restaurant anomenat "El Jardín" contemplaren unes figures de l'esmentat escultor barceloní dels segles XVIII i XIX. No es tractava de copiar aquelles figures, sinó de comprendre’n el missatge de sensibilitat plàstica i literària, és a dir, emoció abstracta com a escultura en el sentit de volums i narració concreta per la funció didàctica a que estaven dedicades, la d’ensenyar i emocionar els fidels. Perquè així tots, grans i petits, savis i ignorants, podien entendre la lliçó d’humilitat, de bondat de cor, de senzillesa, de felicitat de dins a fora que respiren aquests pastors de l’Amadeu”.
Per la seva banda Joan Matamala, testimoni presencial, explica aquesta visita més extensament: "Faltaban diversos grupos y figuras para completar la maqueta, a excepción de los ya esculpidos sobre piedra en la fachada. Gaudí habló con mi padre de que deseaba ofrecer este trabajo a Mani. Pero tenía una idea para orientar a su recomendado: efectuar una visita a la colección de esculturas del ochocentista Ramón Amadeu, famosas por su valer plástico y expresivo" (...) Se señaló un domingo para la visita al coleccionista barcelonés de las obras de Amadeu. Yo pedí a mi padre que lograra de Gaudí que me dejara "enrolar" en la comitiva. La casa estaba situada en la plaza de San José Oriol, esquina de la calle del Pino. En un piso espacioso nos esperaba el dueño, pesebrista que unos días antes había desmontado el "belén" para el cual daba libertad de entrada. Gaudí empero, prefirió que pasada la fiesta de la Candelaria, pudiéramos contemplar las figurillas fuera de su montaje en el pessebre.Sobre un extenso tablero que el dueño y sus familiares habían preparado a lo largo de la vieja estancia, Gaudí contempló con sus acompañantes aquellas figuras con particular atención, haciendo observacions a mi padre y a Mani. Ante algunas piezas principales, Mani recogía las indicaciones de Gaudí, en su deseo de expresar actitudes con acierto para los bocetos de la fachada. Se encariñó con el tema y caldeado en aquella mañana dominguera, merced a aquellas pequeñas obras maestras, quedó mentalmente preparado -como en unos ejercicios espirituales- para interpretar las indicaciones y los deseos de Gaudí." (J.MATAMALA, Mi itinerario con el arquitecto, Claret, 1995). Qui era aquest col•leccionista? Ni Garrut ni Matamala no ho diuen. Caldria una recerca pacient per tal d’esbrinar-ho.
Hi ha un altre paral•lelisme curiós: quan contemplem atentament tant les talles d’Amadeu com les seves figuretes de pessebre, ens adonem, pels trets físics del rostre que partia de models reals, potser membres de la seva mateixa família. El mateix passa amb les escultures de la façana del Naixement de la Sagrada Família: Gaudí les feia esculpir a partir de models reals, personatges del barri de Poblet on es començava a dreçar el Temple, a qui feia vestir d’època, retratar i finalment emmotllar. Aquest naturalisme és el que ens els fa particularment propers i entranyables.
Ara que complint la predicció de Gaudí ve gent de tot el món a contemplar la Sagrada Família, els guies els haurien d’explicar, en totes les llengües, que aquesta façana és un monument a la nostra manifestació artística més entranyable i casolana: el pessebre. Una manifestació a l’abast de tothom.
(Article publicat a Naixement. Publicació de la Federació Catalana de Pessebristes, n. 2. Desembre 2011, p. 22-23)

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.